PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 de juliol de 2019)
Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el
coneixement del bé amb “fer-ho bé”. Però quan es tenen responsabilitats per fer
allò que més convé tothom i no només allò que interessa uns quants, cal valentia
i integritat. Quan se sap allò que és millor perquè tothom vagi bé, però no es
té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure com
un home mort que camina. Per desgràcia, tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé
tot arreu, hi ha massa gent que viu de i per la política sent homes morts que
caminen.
La democràcia, tal com molta gent la tenim entesa, consisteix en que el
poble delega cada ics temps la seva sobirania en uns representants elegits per
sufragi universal, els quals s’han de posar d’acord perquè governi qui hagi
tingut més vots per executar al peu de la lletra els compromisos electorals del
seu programa, sotmetent-se de bon grat al control constructiu de l’oposició, en
tant que dipositària també de la confiança d’una part dels ciutadans. I aquests
ciutadans o el poble, si us sembla més correcte expressar-ho així, sempre que
entengui que qui governa ha traït els seus compromisos electorals podrà sortir
al carrer per escridassar-lo pacíficament, fins que rectifiqui el rumb. Són les
regles de joc de la democràcia. Però, jo em pregunto perquè aquests principis
elementals de convivència democràtica són, a la pràctica, paper mullat?
Molts governs, als quatre dies de tenir la paella pel mànec solen oblidar-se
d’allò que van prometre i fan allò que més els hi convé, sense fer massa cas de
les queixes de l’oposició i mirant-se amb fàstic les protestes populars. ¿No us
ve al cap la patxoca de més d’un ministre que davant la cridòria al carrer no
tingui res més a dir que: “malgrat els insults, crits i rebombori el govern no
pensa donar un pas enrere”? No li costaria res a un ministre d’un govern
genuïnament democràtic replicar als manifestants o als diputats de l’oposició
parlamentària, que pren nota del seu rebuig i que estudiarà les propostes de
reforma amb interès. Però, ca! Encara se’n vanten. Qui sap si molts d’aquests
ministres bocamolls que parlen només perquè tenen boca, varen fer campana el
dia que a classe explicaven, precisament, les bones pràctiques democràtiques.
A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim
i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa,
animem-nos pensant que mai el millor no és impossible, encara que el pitjor
sigui el més probable. Però, per si de casi posem un ciri a santa Rita.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada