dilluns, 8 de juliol del 2019

QUÈ SE N’HA FET DEL BANC DOLENT?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 de juliol de 2019)

Quan el 2012 es va crear per decret el Banc Dolent (Sareb) i s’hi va nomenar una dona de confiança del partit que dirigia en Rajoy, Belén Romana, per a presidir-lo - cobrant mig milió d’euros l’any per “sacrificar-se” -, vaig pensar que patiríem molt pels resultats de la seva gestió. I per què ens havia de preocupar que un banc anés malament, potser direu? Doncs perquè veia a venir que si aquella entelèquia del banc dolent feia figa, l’Estat (que som tots nosaltres quan toca rascar-se la butxaca) li hauria de treure les castanyes del foc. Han passat quasi sis anys i escaig i encara no n’hem pogut treure l’entrellat en quant a la gestió del grapat d'executius ben pagats. Us intentaré explicar aquest nyap, a la meva manera. De bon començament, el banc dolent va presumir de tenir un pla de negoci espaterrant sobre la base d’obtenir una rendibilitat estimada en un surrealista 13 % anual, després d’apujar virtualment en un 25% la valoració dels pisos que tenia en estoc després de recollir tota la porqueria dels bancs comercials i caixes d'estalvis en fallida tècnica. Com era previsible, aquesta brillant idea d’uns executius tan eixerits com per ser designats a dit fiant-se de currículums plens de màsters comprats, va resultar un merdós fracàs: no varen encolomar ni un sol pis a cap incaut al preu que pretenien i la pròpia UE els va fer baixar del burro amb un avís molt seriós de que toquessin de peus a terra. Però, enlloc de fer els deures ben fets, per acabar-ho d’arreglar van caure del foc a les brases davant la necessitat de “fer caixa” com fos i donaren tantes facilitats de compra a fons voltors estrangers, que aquestes societats no precisament de l’ordre de les germanetes de la caritat estigueren encantades de la vida de tractar amb uns executius financers espanyols tan passerells.


En efecte: segons es pot deduir de l’escassa transparència informativa oficial, en el transcurs dels darrers anys s’han rebaixat els incòmodes estocs de totxo col·locant paquets d’immobles sencers a fons d’inversió d’aquests que, per entendre’ns, van més enllà dels clàssics mercats d’accions o bons d’empresa o d’estats, perquè només els interessa comprar actius si pot ser a preu de saldo i sense haver de donar massa explicacions sobre con els invertiran. Però aquests negocis tan rentables pels promotors solen convertir-se pels inversors en negocis semblants al d’en Robert amb les cabres. Ara bé, d’aquest mal no morirà un banc dolent que ja va néixer esquifit, mal format i mancat de defenses, infectat per les malalties heretades dels seus propis pares putatius, entre ells les inefables Caixes d’Estalvis que es van despendre dels actius de totxo més podrits no a canvi de capital líquid sinó de bons subordinats. El banc dolent va arribar a emetre 60.000 milions d’euros en bons subordinats, gairebé es varen patejar el 6% del PIB nacional. Només el BBVA no va voler enllardar-se els dits en aquest aquelarre pervers de parir un banc amb actius virtuals, sense capital de reserva i carregat de deutes. Aquesta és la mare dels ous: el pecat original d’obligar per criteris polítics un banc, a sobre batejat "de dolent", a prometre una rendibilitat impossible de pagar, sobretot després de liquidar els interessos del capital manllevat en bons. Senzillament esquizofrènic! Però, algú pagarà els plats trencats? O acabarem sent l’ase dels cops de sempre, vós i jo!

A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada