PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 8 de juliol de 2019)
Quan el
2012 es va crear per decret el Banc Dolent (Sareb) i s’hi va nomenar una dona
de confiança del partit que dirigia en Rajoy, Belén Romana, per a presidir-lo -
cobrant mig milió d’euros l’any per “sacrificar-se” -, vaig pensar que patiríem
molt pels resultats de la seva gestió. I per què ens havia de preocupar que un
banc anés malament, potser direu? Doncs perquè veia a venir que si aquella
entelèquia del banc dolent feia figa, l’Estat (que som tots nosaltres quan toca
rascar-se la butxaca) li hauria de treure les castanyes del foc. Han passat
quasi sis anys i escaig i encara no n’hem pogut treure l’entrellat en quant a
la gestió del grapat d'executius ben pagats. Us intentaré explicar aquest nyap,
a la meva manera. De bon començament, el banc dolent va presumir de tenir un
pla de negoci espaterrant sobre la base d’obtenir una rendibilitat estimada en
un surrealista 13 % anual, després d’apujar virtualment en un 25% la valoració
dels pisos que tenia en estoc després de recollir tota la porqueria dels bancs
comercials i caixes d'estalvis en fallida tècnica. Com era previsible, aquesta
brillant idea d’uns executius tan eixerits com per ser designats a dit fiant-se
de currículums plens de màsters comprats, va resultar un merdós fracàs: no
varen encolomar ni un sol pis a cap incaut al preu que pretenien i la pròpia UE
els va fer baixar del burro amb un avís molt seriós de que toquessin de peus a
terra. Però, enlloc de fer els deures ben fets, per acabar-ho d’arreglar van
caure del foc a les brases davant la necessitat de “fer caixa” com fos i
donaren tantes facilitats de compra a fons voltors estrangers, que aquestes
societats no precisament de l’ordre de les germanetes de la caritat estigueren
encantades de la vida de tractar amb uns executius financers espanyols tan
passerells.
En
efecte: segons es pot deduir de l’escassa transparència informativa oficial, en
el transcurs dels darrers anys s’han rebaixat els incòmodes estocs de totxo
col·locant paquets d’immobles sencers a fons d’inversió d’aquests que, per
entendre’ns, van més enllà dels clàssics mercats d’accions o bons d’empresa o
d’estats, perquè només els interessa comprar actius si pot ser a preu de saldo
i sense haver de donar massa explicacions sobre con els invertiran. Però
aquests negocis tan rentables pels promotors solen convertir-se pels inversors
en negocis semblants al d’en Robert amb les cabres. Ara bé, d’aquest mal no
morirà un banc dolent que ja va néixer esquifit, mal format i mancat de
defenses, infectat per les malalties heretades dels seus propis pares putatius,
entre ells les inefables Caixes d’Estalvis que es van despendre dels actius de
totxo més podrits no a canvi de capital líquid sinó de bons subordinats. El
banc dolent va arribar a emetre 60.000 milions d’euros en bons subordinats,
gairebé es varen patejar el 6% del PIB nacional. Només el BBVA no va voler
enllardar-se els dits en aquest aquelarre pervers de parir un banc amb actius
virtuals, sense capital de reserva i carregat de deutes. Aquesta és la mare
dels ous: el pecat original d’obligar per criteris polítics un banc, a sobre
batejat "de dolent", a prometre una rendibilitat impossible de pagar,
sobretot després de liquidar els interessos del capital manllevat en bons.
Senzillament esquizofrènic! Però, algú pagarà els plats trencats? O acabarem
sent l’ase dels cops de sempre, vós i jo!
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A
PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada