PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 23 de juliol de 2019)
Parlar d’inviolabilitat, ara que els
violadors fan de les seves quasi cada cap de setmana, en manada o per lliure,
no deixa de ser xocant. Però el Tribunal Constitucional fa la seva feina al
marge de com respira el pati i, per aquesta raó, ha recalcat la inviolabilitat
del monarca, en una interlocutòria anul·lant la resolució aprovada pel Parlament
de Catalunya que censurava el discurs de Felip VI el 3-0. De fet, el tribunal
no ha fet altra cosa que citar l’article 56.1 de la Constitució espanyola, que
estableix que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a
responsabilitat”. Els magistrats, estirant simplement aquest fil legal arriben
a una conclusió coherent amb la doctrina constitucional: “si la figura del rei
és inviolable i està exempta de tota responsabilitat, tal consideració
comporta, com a conseqüència jurídica necessària, que cap poder o institució
pública disposi de potestat reconeguda per la Constitució i les lleis per
emetre judicis de censura o reprovació pels actes del rei”. Després de llegir
aquestes consideracions tan ben explicades, em queda la impressió que la meva condició
de ciutadà queda substituïda per la de súbdit. I no hi puc estar menys d’acord,
francament.
Des de la meva manera de veure, com a
simple ciutadà ras, no puc entendre que cap persona pugui decretar-se per llei
que està per sobre del bé i del mal. I quan més altes siguin les seves
responsabilitats, encara menys. Inclús afegiria que quan més altes o importants
siguin aquestes competències, més obligat hauria d’estar el que en sigui
dipositari a passar comptes, si voleu seguint un protocol estricte que eviti
que l’amor propi o la vanitat d’aquest personatge se sentin matxucades. Els
polítics, encara que arribin a la presidència del govern o de la república, en
els països que correspongui, poden ser censurats, criticats i fins i tots acomiadats
de la rectoria a través de les urnes. En canvi, el nostre monarca no: és
inviolable perquè ho diu la Constitució. Bé, m’ho empasso perquè no tinc cap
més remei, però no li compro l’argumentari al tribunal perquè no puc evitar
sentir-me tan estafat, democràticament parlant, com aquells vassalls de l’edat
mitjana que tenien d’entomar el dret de cuixa del senyor feudal. Que, per cert,
també era una persona inviolable, encara que ell violés donzelles a mansalva.
Potser fins i tot “per la gràcia de Déu”.
Com que anit vaig endrapar una pizza
carregada de formatge que no se’m va posar bé, a pesar de prendrem dues dosi de
sal de fruita, he passat la nit del lloro, per tant he tingut temps de donar-hi
voltes i més voltes a aquesta qüestió de la inviolabilitat del rei, i quan ja
em sortia fum del caparró he arribat a una evidència de pissarrí: la diferencia
entre un governant del més alt nivell que
vulgueu i el monarca espanyol rau en que els governants han de sotmetre’s
cada ics temps, passant per les urnes, a la aprovació o reprovació dels
ciutadans. És possible que en alguns països l’alta magistratura de l’Estat
també estigui més o menys blindada, però no la salva ningú de que no se li
renovi la confiança. I quan més hi reflexiono, més m’emprenyo; perquè no puc
acceptar que existeixi una institució pública quines accions o omissions dels
seus representant no es puguin criticar, censurar, ni tant sols debatre en la
seu parlamentària on en teoria resideix la sobirania popular. Confesso que
aquesta sensació d’indefensió jurídica i política davant una figura pública
inviolable m’atabala com a ciutadà. I malgrat de cap manera pretenc que s’obri
la veda per violar cap rei, si que m’agradaria que fos el propi rei el que es
despullés de tanta cuirassa que l’allunya del poble. Potser aleshores fins i
tot em cauria simpàtic, perquè jo, no hi puc fer més: els intocables m’avorreixen
i no els suporto.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada