PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 de juliol de 2019)
Tinc una amiga que enlloc d’acomiadar-se com tothom amb un adeu o un bon
vent, té la costum de fer-ho amb un voluntariós i encantador: que siguis feliç!
I quan troba un conegut sempre li fa la mateixa pregunta, com a saludo: ets
feliç? Ho fa amb tothom, com si es tractés de la forma de complimentar més
normal del món, tant si el que té al davant és simpàtic com si fa cara de pomes
agres. La majoria, aquesta manera de saludar l’entomen bé, però n’hi ha uns
quants que una pregunta tan directe només se la dispensen com l’estirabot
d’algú que potser és rara o no gira rodona del tot o, encara pitjor, ho
consideren una impertinència o una provocació, no perquè siguin sorruts o
mesquins, que també, sinó simplement perquè no saben o no se’n recorden de
quina cara s’ha de posar quan s’és feliç.
A la meva manera de veure, doncs, la felicitat no depèn de res més que de
les ganes que hom tingui de ser-ne. Hi ha qui creu que per ser feliç totes i li
han de pondre, quan la felicitat de veritat no és un valor que es cotitzi ni
pel que hom té ni, segurament tampoc, pel que val; sinó per tenir bon cor i una
mirada neta, transparent i sempre optimista. En canvi, aquells que estan
convençuts que tots els coloms del poble van a cagar a la seva finestra, val
més que corrin a demanar hora al metge i s’ho facin mirar, perquè pensant
d’aquesta llei de manera, francament, ho tenen pelut per ésser feliços.
Tots tenim calades persones que, tot i passar-les magres, no han perdut pas
el coratge, ni el somriure se’ls hi ha esborrat dels llavis, ni se’ls ha
agrejat el caràcter consumits per l’enveja del que tenen els que tot els hi
raja. I no és perquè aquestes persones siguin fleumes, bledes solejades,
submises o de bon conformar, sinó perquè saben adaptar-se a les circumstàncies,
si cal fent les tombarelles i tots els papers de l’auca que calgui per sortejar
cada envestida banyabaixa de la vida. I sobretot perquè no perden mai el temps
entretenint-se buscant a cada gat tres peus. El secret per ésser feliç rau, al
meu humil parer, en saber apreciar la suma dels petits i vulgars detalls del
dia a dia, des de despertar-se havent passat bona nit, cordar-se els botons de
la camisa i els cordons de les sabates i anar el lavabo sense ajuda de ningú:
hi ha gent que aquestes coses tan simples i habituals, a les quals quan s’està
bé no se’ls hi dona la importància que tenen, mai seran capaços de fer-les per
si sols.
Si aquestes persones coratjoses no fan el ploramiques sinó que s’esforcen
per tirar endavant, ¿quina excusa tenen per considerar-se infelices les que no
pateixen cap limitació o incapacitat? Vet-aquí que hi ha gent que s’afarta de
delicadeses a cada àpat i, no obstant, viu tot el dia amargat. En canvi, hi ha
qui s’ha de conformar amb els rossegons i engrunes de les taules dels que van forts
d’armilla i, tenint tota la raó per renegar de la seva mala sort, deixen parat
tothom dient que no els hi falta de res. De veritat no en coneixeu cap
d’aquestes persones que viuen amb el que tenen com si fossin reis? Em sembla
que quan us ensopegueu pel camí amb una d’elles, valdria la pena d’aprofitar-ho
per demanar-li què entén per felicitat. Segur que us deixarà parats i, qui sap,
si una mica avergonyits.
Que sigueu feliços i, sobretot, que us en sentiu de veritat.
Especialment avui les Carmes i Carmetes que fan el sant.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada