PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 de juliol de 2019)
És esgarrifós i imperdonable que una administració pública del segle XXI permeti
que un de cada tres “menes” – jo penso que les estadístiques no reflecteixen
l’autèntica realitat del drama i es queden curtes -, quedin abandonats
literalment al carrer quan, per imperatiu legal, són desmamats de la teta de la
Direcció General d’Atenció a la Infància i la Joventut (DGAIA) en complir els
18 anys.
I és una vergonya que any rere any a Lleida, després de tant de temps de
remenar la perdiu amb els temporers quan comença la temporada de la recollida
de la fruita estiguem com fa quaranta anys amb tants de melics per lligar per
aconseguir que la mà d’obra forana - negra, marroquina o sud-americana -, trobi
unes condicions dignes per establir-se temporalment als pobles on estiguin
contractats el temps que duri la collita i, sobretot, per impedir amb tanta autoritat
moral i eficàcia real com calgui que envaeixin els carrers d’aquest pobles,
fastiguejats pel lamentable espectacle de cada any, centenars de temporers que els
pagesos no han demanat ni necessiten i que només poden sobreviure parant la mà
i forçant l’esperit de solidaritat humana d’uns ciutadans que ja n’estan tips
que es repeteixin any rere any idèntiques escenes de misèria dessota mateix de
les finestres de casa seva, sense que qui hagi de prendre mesures severes i
radicals per evitar-ho mogui el cul de la seva còmoda cadira de Ponç Pilat.
I no parlem d’aquest fenomen social dels “manters”, que cada dia que passa
fa més mala pinta perquè les polítiques de tolerància i d’hipòcrita compassió
han convertit un petit problema inicial de supervivència d’una colla de
marginats, en un autèntic monstre social manipulat de cap a peus per les màfies
de fabricants i distribuïdors de mercaderia de tota mena falsificada, que no solament
ha perdut el respecte a l’autoritat legalment constituïda i a la convivència, sinó
que té la barra i l’arrogància de vacil·lar cada dos per tres l’autoritat i la
societat civil, amb posats de fatxenderia i de xantatge emocional..
Amb l’etiqueta de “menes”, des dels mitjans que busquen la simplificació
dels titulars cantelluts per no esverar l’establishment, amb el vistiplau
còmplice i panxacontent d’una classe política que ja li està bé de maquillar la
crua realitat, s’han identificat i en certa manera estigmatitzat els col·lectius
d’adolescents immigrants, sense papers i sense referents familiars, de nens
il·legals. Segons llegíem ahir a l’ARA, el 2018 dels més de 800 menors
estrangers que van arribar a la majoria d’edat, el 33% - més de 250 joves en
números rodons -, van quedar fora del sistema després de posar-los el caramel a
la boca. I si la tònica de desempara de la DGAIA segueix la mateixa línia, a
finals d’aquest any 2019 podrien quedar tirats al carrer perquè se la campin
com puguin mig miler de joves en arribar a la majoria d’edat sense ofici ni
benefici. I, el que no té justificació de cap mena, sense permís de residència ni
de treball que els permetés almenys buscar-se la vida més enllà de la
delinqüència i la prostitució.
A la meva manera de veure, doncs, molt treure pit reclamant i vantant-nos
de ser un país d’acollida per a la immigració universal, però a l’hora de la
veritat el més calent ho tenim a l’aigüera: ni feina, ni casa, ni estabilitat jurídica.
¿Pretenem acollir tants immigrants econòmics i refugiats polítics com arribin a
base d’improvisar i sense haver dissenyat una logística amb cap i peus que
possibiliti amb èxit aquesta vocació d’amfitrions altruistes i bonistes dels
que fugen de la misèria del tercer món? Els bonistes es queixen que a totes les
persones atrapades en aquest flux imparable de fugitius s’identifiquin amb
delinqüents potencials, en especial els menors d’edat, però resulta que per
haver començat la casa d’acollida per la teulada no els hi deixem gaires més sortides
a tanta gent que s’adona massa tard que ha sortit del foc per caure a les brases.
Al meu parer, una administració que vulgui donar acollida a tot aquell que
passi ha de tenir pensades les estructures més enllà de la simple caritat
cristiana o de la solidaritat espontània perquè aquestes persones puguin
desenvolupar-se com a persones: tenint una casa, una feina i els papers que no
els condemnin a carn de canó de l’economia submergida. I, esclar, també una
administració com cal hauria de tenir clar quanta gent és pot acollir sense que
les costures del país pateixin. Però mentre anem construint teulades sense
preocupar-nos dels fonaments, a cada cantonada hi tenim bombes de rellotgeria
que poden esclatar en qualsevol moment, mentre la paciència de molta gent s’està
consumint a còpia de pessigades a la pau i tranquil·litat.
Perdoneu les molèsties i reflexioneu-hi aquest cap de setmana. Dilluns tornarem
a ser-hi.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada