ALGÚ HAURIA D’AVISAR LES CAPUTXETES QUE NO ES REFIÏN DELS LLOPS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 17 de juliol de 2019)

Els llops, sobretot quan surten en manada són perillosos, astuts i falsos, per aquesta raó caldria que qui tingui la responsabilitat de protegir i educar alguna caputxeta la insisteixi que si va a rondar pel bosc - sigui d’arbres o d’asfalt i a segons quines hores -, no se’n refiï dels llops que se li acostin tot remenant la cua per fer-se els simpàtics, guanyar-se la seva amistat i que perdi la por, perquè per molt que s’esforcin en dissimular les urpes i els ullals, massa sovint en el moment més inesperat no poden evitar comportar-se com la mala bèstia que porten dintre. I quan això passa i una caputxeta en surt malparada, es disparen totes les alarmes socials. Ja està bé que llavors es toqui a rebato i tothom surti a la cacera del llop, i que tots els veïns, amics, coneguts i forces vives del poble de la caputxeta exigeixin, picant de peus a terra a la plaça de la vila, sinó literalment la pell dels depredadors almenys que se’ls doni un escarment exemplar perquè cap més llop agredeixi una caputxeta. Però, tanmateix, caldria que a les caputxetes ingènues, alegres i confiades i als responsables de vetllar, mentre siguin menors, perquè no prenguin mal, se’ls hi preguntés molt en serio perquè es deixen entabanar tan fàcilment pels llops, acceptant anar de farra voluntàriament amb una manada, inclús entrant als seus caus amb el lliri a la mà.

A la meva manera de veure, doncs, algú hauria d’explicar a les caputxetes que en qüestió de llops no es mamin el dit, perquè ja tinguin la pell blanca, negra o de color de gos quan fuig, el problema fonamental és que són llops. Aquesta realitat, que no té volta de fulla, no només se’ls hi hauria d’explicar a les caputxetes a la seva pròpia llar, sinó que també a l’escola i al carrer els companys d’estudis o de diversió no s’haurien de passar de llestos o de progres, desacreditant i menyspreant els consells sensats dels adults quan prediquin la necessitat de no abaixar mai la guàrdia quan volten llops. L’excusa que donen els que menystenen i escarneixen els que aconsellen les caputxetes que no badin, és que a la majoria de llars avui dia no estan gaire de moda les crides a la prudència, i encara menys prohibicions concretes com no tornar massa tard a casa, no beure ni empassar-se porqueries subministrades pels llops i, sobretot, de no acomboiar-se amb ells com si els coneguessin de tota la vida, quan mitja hora abans no s’havien vist mai. Analitzar les causes de tot plegat seria complicat, potser perquè la raó principal de la relaxació i negligència per part dels responsables que tenen el deure d’estar “in vigilando” respecte a les caputxetes, sobretot si són menors, és que s’haurien d’imposar les conductes assenyades, les de quan en temps no tan reculats encara no s’havia confós el concepte de llibertat amb el de llibertinatge, i recuperar l’autoritat moral dels pares per educar els fills en la obediència de les regles de joc i en el respecte. Però, això no s’improvisa de la nit al dia, sinó que s’ha d’esperar que a còpia de bones pràctiques durant una colla d’anys, aquestes hagin assolat en la societat com una conducta natural. En definitiva, que si les caputxetes estiguessin vacunades de no deixar-se embolicar tan sovint per llops disfressats d’ovella - com aquell de la cèlebre rondalla, que es vestia d’àvia de la caputxeta vermella per cruspir-se-la -, els llops malparits ho tindrien magra per queixalar carn fresca.