PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 31 de juliol de 2019)
No són temps fàcils per als petits comerciants,
si hem de fer cas de l’últim calidoscopi del comerç català. L’atur, la
retallada de sous i la poca llevada dels estalvis han implicat un considerable
descens del consum a les tradicionals botigues de barri que no estiguin molt
especialitzades, un fenomen agreujat per l’increment de les compres “on line”,
i la competència desproporcionada de les grans superfícies comercials que
enlluernen amb ofertes espectaculars, i la de petits comerços xinesos on s’hi
pot trobar gairebé de tot a preus inversemblants i quasi a totes hores. La
invasió comercial dels orientals a Occident va començar pels volts de 1849, a
Califòrnia, en plena quimera de l’or; però, no per buscar-ne i fer-se rics amb
les pepides del preciós metall, sinó per fer trafiques amb els aventurers que si
que hi anaven enlluernats per l’esperança de sortir de la misèria.
Darrera d’improvisats taulells d’articles de quincalleria
diversa i més endavant especialitzant-se en bugaderia, alimentació a l’engròs i
basars, de mica en mica van bastir una mena de franquícia - Chinatown - que des
de San Francisco i d'altres ciutats nord-americanes van exportar a tot el món.
Quan ho varen fer massivament a casa nostra fa un parell de dècades, la
restauració exòtica a preus rebentats, l’esquer comercial del “tot a cent” i fer
més hores que un rellotge als seus establiments, va xocar amb l’estil “senyor
Esteve” a que estàvem acostumats els catalanets; però, estereotips a banda, els
bons observadors no van trigar gaire en adonar-se que els xinesos, agradés o
no, reunien moltes de les virtuts que els comerciants autòctons havien anat descuidant
o perdent miserablement. Compareu, si no, el funcionament de qualsevol botiga
xinesa amb les autòctones de la vora. I mentre cada dia es tancava una botiga
d’aquestes que en diem de proximitat, sigui perquè els amos esperaven en
candeletes l’edat de jubilació per baixar portes d’un comerç tradicional i
encantador que ja no donava per fer bullir l’olla, o sigui perquè la modificació
de la llei d’arrendaments urbans havia obligat a llençar la tovallola a botiguers
que no saberen aprofitar l’avantatge de pagar durant llargues temporades lloguers
congelats de pa sucat amb oli, per reorientar el seu negoci. El cas és que les
tovalloles que llençaven els botiguers catalans fastiguejats, les recullíen fornades
de comerciants xinesos que arrendaven o compraven els locals tancats per oferir
mercaderies o serveis amb una mica més de cara i ulls que de bon començament,
un cop deixada enrere la filosofia del “tot a cent”.
L’any 1967, el poeta
Jose Bergamín va profetitzar: “De aquí a cien años todos
calvos / solían decir los padres capuchinos. / Ahora, cuando se quitan la
capucha, / dicen, de aquí a cien años todos chinos”. Evidentment, la
profecia mai s’arribarà a complir, espero; però, mentrestant, haurem hagut
d’admetre que no tots els xinesos són baixets, ni tampoc tots s’assemblen tant
si te’ls mires bé i, sobretot, no són els poca cosa que semblaven quan van
arribar. I, per tant, haurem d’arrambar vells estereotips com el del quimèric
perill groc, que volia fer creure als occidentals que si tots els xinesos es
posessin d’acord i, enfilats dalt d’una cadira, saltessin tots alhora
provocarien un terratrèmol. Avui, aquests recanvis del model “senyor Esteve”
estan guanyant la partida i molts parlen català i tot, inclús sense accent. La
pregunta és, ara que alguns catalans estan tan preocupats per la qüestió
identitària: ¿els xinesos seran cada vegada una mica més catalans o els
catalans cada vegada ens tornarem una mica més xinesos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada