Follow by Email

dimecres, 10 de juliol de 2019

AQUELL ENTRANYABLE METGE DE CAPÇALERA QUE HA PASSAT A LA HISTÒRIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 de juliol de 2019)

“Enyoro aquells temps que el metge et venia a casa i feies petar la xerrada com si fos un amic” – vaig escoltar que li deia l’altre dia un home d’uns setanta anys, al seu company de tanda a la consulta de l’ambulatori. Això ja ha passat a la història, mestre, vaig pensar jo també amb certa recança; però, francament, no sé si era millor com es lligaven els melics en temps reculats o si ara anem més ben servits de metges. Suposo que, com en tot, depèn des de quina perspectiva t’ho miris. Si ho fem des del punt de vista de l’eficiència, no té volta de fulla que el sistema actual de sanitat pública, malgrat pequi tant com vulgueu d’impersonal, escorcolla el presumpte malalt pel davant i pel darrera fins trobar-li el que té i, massa vegades, el que no voldria saber que té. Per aquesta raó, possiblement, l’esperança de vida al primer món es va allargant gràcies a la quantitat inversemblant de pedaços que la medicina posa a l’abast de la població, en general. Abans, la gent la podia palmar d’un mal de pedra, però des que del mal de pedra se’n diu còlic nefrític es resolt el problema amb quatre calmants de cavall i, si convé, amb tècniques quirúrgiques que no necessiten fer servir el bisturí. Abans, les “eminències mèdiques” tenien molta requesta perquè sovint la vida del malalt depenia de l’ull clínic del seu metge per endevinar del mal que podia morir – recordeu la fama que tenia, en aquest sentit de clavar-la diagnosticant, el doctor Pedro i Pons -; però, avui qualsevol llicenciat una mica espavilat pot resoldre una emergència complicada seguint al peu de la lletra el protocol i, en cas d’indecisió, derivant el pacient a l’hospital de referència. La prova més evident del que dic és que sovint les urgències ambulatòries es poden deixar en mans de principiants enlloc de en les dels metges de més experiència.
La medicina pública s’ha globalitzat com tants altres aspectes de la societat, i al malalt ha deixat de dependre-li la vida del seu metge amic de capçalera, carregat de dubtes i d’inseguretats, per caure en mans d’una eixam de professionals amables, fastigosament eficients i programats, amb els qual no es pot fer-la petar perquè sempre van atrafegats perquè no donen l’abast. Abans, el malalt potser participava més activament, al costat del seu metge de capçalera, pas a pas, en el procés de curació o d’entomar el calvari d’un mal pronòstic. Aquesta, precisament, penso que és la principal diferència entre l’anar-hi anant d’ahir i el  temps taxat per consulta d’avui, sistema al qual ens hi hem anat acostumant perquè ens han dit que formava part del progrés i que l’assistència mèdica sigui universal. El debat filosòfic sobre si una estona de conversa amb el malalt l’ajuda tant com la millor teràpia, quedarà eternament pendent de resoldre’s; però, ja s’està reconeixent que els encotillats protocols estaria bé que es flexibilitzessin en funció de les característiques i circumstàncies emocionals de cada malalt. Qui sap si també no seria bo que el malalt no tingués la sensació que, per molt bé que se’l tracti a l’hospital o a urgències, troba a faltar, sigui a casa estant o a l’ambulatori, el referent d’algú equivalent a aquell abnegat inefable metge de capçalera d’abans, que no anava a toc de pito i amb qui s’hi podia establir una certa complicitat. Ves a saber si amb una estratègia tan simple descongestionaríem les cues a urgències hospitalàries. Aquell home a qui em referia al començament, en va afegir una que m’ha fet rumiar: -“saps com carrega que tinguis de repetir, cada vegada que canvia la cara del metge que t’atén, la teva vida i miracles” Però, el que em va deixar més parat d’aquella conversa caçada al vol en una sala d’espera qualsevol, fou la inesperada resposta d’un paio negre que també feia cua a l’ambulatori: -“vosaltres, rai, esteu molt ben acostumats!” Suposo que era un immigrant que ja feia temps que voltava per aquí i havia perdut la vergonya de dir què en pensava dels perepunyetes llepafils del primer món.    
A LA MEVA MANERA DE VEURE          
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada