PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 22 de juliol de 2019)
El 1985 el llavors alcalde de Jerez,
militant del partit socialista andalús, va esclatar amb un estirabot qui sap si
precursor de les avui polèmiques “fake new”, acusant la justícia de
prendre-s’ho tot a broma. L’alcalde estava emprenyat perquè es jutges li havien
picat el crostó per impedir l’enderrocament d’un xalet del seu amic Bertin
Osborne, construït passant-se les ordenances urbanístiques per l’arc del triomf;
però, aquesta vegada els jutges tenien més raó que un sant i varen fer el que
tocava, abaixant-li els fums de passada a l’alcalde socialista amic dels
senyorets andalusos. Però la frase, vomitada a tall de conya i pretensions inequívoques
d’insult, va quallar enmig d’un ambient propici al sarcasme, quan es parlava
d’actuacions judicials. I anys després, encara ens ve inconscientment a la
memòria aquella frase quan una sentència ens trenca les oracions. Déu me’n
guard d’afirmar-ho amb tanta contundència com es va expressar el senyor
Pacheco, però confesso que a vegades et quedes descansat repetint, encara que
només sigui mentalment, aquella expressió d’indignació.
És el que em va passar, quan vaig llegir
que el Tribunal de Comptes s’havia fer-se enrere d’una primera sentència que
condemnava a l’exalcaldessa de Madrid, la senyora Botella de Aznar, a pagar una
multa de 22,7 milions d’euros, estimant el recurs presentat pels seus advocats.
La malifeta de l’alcaldessa va consistir en polir-se divuit promocions
d’habitatge que l’ajuntament de la capital gestionava i administrava,
venent-les al fons voltor Blackstone. L’any 2013, quan l’operació en qüestió va
materialitzar-se, aquest fons immobiliari ianqui havia posat les grapes damunt
del pastís immobiliari espanyol, aprofitant les promocions públiques d’empreses
constructores en fallida per explotar-les de lloguer o revenent-les a nous rics
procedents de l’est d’Europa. El negoci que va fer amb l’Ajuntament de Madrid
era digne del millor gitano, ja que si bé va sanejar la hisenda municipal, els
voltors varen fer-se la barba d’or. Així ho va reconèixer el propi Tribunal en
una primera sentència, però uns quants mesos després tres magistrats d’aquest
mateix Tribunal varen revocar la condemna inicial, en considerar que no n’hi
havia per tant. Fins aquí res a dir, si no fos que dels tres magistrats que dictaminaren
el recurs, un havia estat ministre de justícia d’un govern Aznar i l’altre era
un conegut amic íntim de la família.
I, tanmateix, me’n recordo d’allò que va
dir l’alcalde de Jerez quan m’assabento que l’escalada d’inseguretat que es
respira arreu del país, en bona part és deguda a la deixadesa com es gestionen els
expedients de reincidència de delinqüents habituals. Sigui per manca de
recursos o per no haver adequat el legislador el codi penal a la realitat, el
cas és que el més calent en matèria judicial està a l’aigüera. A la meva manera
de veure, doncs, si la justícia ranqueja no anem bé, perquè en un estat de dret
l’empara efectiva dels ciutadans per part dels tribunals, no hauria d’estar condicionada
ni enterbolida cada dos per tres per dubtes sobre la neutralitat, imparcialitat
o independència política dels jutges. Per tant, la separació efectiva de poders
hauria de ser inqüestionable i no només una farsa disfressada de cara a la
galeria, i la dotació pressupostaria de la justícia hauria de ser suficient per
posar les piles al dia en quant a tecnologia i logística pròpia del segle XXI,
enlloc de desempallegar-se com poden de la feina amb eines de l’època de la
pera. Mentre no s’actuï amb fermesa en aquesta qüestió, l’exabrupte del senyor
Pacheco estarà vigent.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL
QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada