PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 de juliol de 2019)
Si donem un cop d’ull als països que tenen la democràcia com a
sistema d’organització social, comprovarem que hi ha models per triar i
remenar, i ens adonarem que en bastants casos la democràcia per si sola no
imprimeix caràcter com si fos una mena de religió laica, sinó que molts la
toleren resignadament com el sistema més presentable per conviure pacíficament.
Atenes, el bressol de la criatura, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època
del seu major esplendor, quan la pluralitat de parers dels ciutadans no era cap
destorb perquè s’escoltaven i es respectaven mútuament les diverses maneres de
pensar, avenint-se a acceptar el criteri que s’aprovava per majoria. Ara bé,
¿com s’ha de manegar l’esperit democràtic en estat pur, quan enlloc de
cinquanta mil son milions els ciutadans, i cadascun porta al cap un barret
diferent? En Felip II, que no era precisament un monarca lliberal sinó un
absolutista de pedra picada, confessava que no es podia governar una nació on
cada súbdit portés un rei al cos, si no era treien el geni i les xurriaques de
tant en tant. És a dir, no és un problema d’avui dia que la democràcia en estat
pur fastiguegi a més de quatre.
La qüestió és que en les tres quartes parts del món que els
ciutadans es lleven cada matí convençuts que viuen en una democràcia, aquesta
percepció resulta ser un miratge, i a l’hora d’obeir el govern que han elegit,
cadascú es busca excuses per interpretar la partitura democràtica amb claus,
instruments i compassos diferents. Vet-aquí l’exemple de Rússia, que des que va
arraconar oficialment l’enganyifa de la república dels proletaris, obrint-se de
cames a la democràcia capitalista, resulta que s’ha instal·lat a l’antiga plaça
roja un invent de democràcia trucada que enlloc de servir per repartir el poder
entre el poble sobirà, el concentra en mans d’un dèspota il·lustrat, com en
Putin, perquè pugui governar disfressat de demòcrata de tota la vida. A l’altra
banda del globus, Nord-Amèrica encara no han superat en ple segle XXI i menys
amb un president d’extrema dreta a la Casa Blanca, aquell dilema que als anys
seixanta plantejava cruament una editorial del “The Washington Post”: “el quid
de la qüestió de la democràcia no és si la majoria ha de decidir qui governa,
sinó “quina” classe de majoria té dret a escollir els dirigents”.
A casa nostra,
quan les primeres flamarades del postfranquisme omplien els carrers de joves
indignats, que per primera vegada no destrossaven la propietat pública en
contra de Franco sinó en nom de la llibertat i la democràcia, un home tan lliberal
i ponderat com en Trias Fargas es posava les mans al cap, tot retraient a
aquells aprenents de bruixots demòcrates que “la democràcia serveix per
evolucionar, no pas per revolucionar”. ¿Per què serà que les democràcies que es
consideren “madures” se senten més còmodes governant des del confort d’una
majoria absoluta , que no pas mitjançant un govern de coalició o de
concentració? ¿No serà perquè entre la majoria absoluta i la tirania hi ha un
pas? És un fet demostrat que els demòcrates que tenen tot el poder a les seves
mans massa poques vegades saben administrar-lo amb seny i, en canvi, sovint
sota la pell de xai treu el morro el llop dictador. Ja n’arriba a ser de
complicat això de la democràcia!
Per aquesta
raó, a la meva manera de veure, és millor passar d’experiments i de tombarelles
polítiques, i li compro a l’Albert Camus, que va dimitir de la “democràcia
marxista”, allò tan encertat que va escriure sobre un assumpte tan pelut:
“demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el
deixa explicar sense interrompre’l ni escarnir-lo i accepta dialogar sobre tots
els seus arguments”. Però quan uns líders polítics estan tan persuadits que són
més demòcrates que ningú i que la raó només la tenen ells, no tarden gaire a
barrar la boca dels que els hi porten la contrària, emprant qualsevol tipus de
dissuasió: des de la física a la psicològica i l’econòmica. Que no es facin
trampes, doncs, al solitari tots aquests demòcrates bruixots i saltimbanquis
incapaços de posar-se d’acord per investir un govern de coalició o per aprovar
uns pressupostos. Sàpiguen aquests demòcrates de pacotilla que envien
directament la democràcia al criar malves, però ells tampoc se n'escaparan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada