PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 30 de juliol de 2019)
¿Com es menja això d’endreçar a l’armari de les
rampoines el ressentiment, però sense oblidar-se del greuge i de l’ofensa? “Jo
perdono, però no oblido” -, se sent a dir sovint a gent tota seria, i des d’un
punt de vista pragmàtic, asèptic i sobretot teòric, no puc deixar de reconèixer
que és un bon i fins tot saludable consell; però, el problema rau en que, ja us
hi podeu posar fulles, mireu-vos-ho pel cantó que vulgueu, a l’hora de posar-lo
en pràctica aquest bon propòsit, la cosa no funciona. I és que quan no es vol o
no es pot oblidar el mal que t’han fet o l’ofensa que t’ha trasbalsat, és molt
complicat d’aconseguir i temerari d’assegurar, que el caliu de les brases del
rancor s’apagarà del tot, com si res, simplement perquè recitem el mantra del
perdó i l`oblit. Ans al contrari, jo diria que tard o d’hora, en el moment
donat que menys s’esperi i potser fins i tot menys convingui, la flama del
rancor tornarà a prendre i es revifarà el desig de revenja i de “fer-ho pagar”.
I és que aquests ressentiments que es creuen superats, per desgràcia quan
revifen són els que cremen més fort les entranyes d'una persona, d'una família
o de una societat. Per mostra, sense anar més lluny, el que està passant a
Euskadi amb els homenatges als etarres quan tornen a casa després de complir la
condemna.
Ara que la memòria històrica la vivint quasi com
un mite i ens turmenta com una obsessió, fixeu-vos en un petit detall: les
crides als exàmens de consciència col·lectius per assumir passats tèrbols, no se
solen promoure gaire sovint des del bàndol dels que tingueren un paper actiu en
fets com la inquisició, l’holocaust, les croades, l’exterminació de pobles
indígenes, el terrorisme, la discriminació de la dona, l’esclavitud, la
repressió de les dictadures o el racisme... Les pancartes del “perdonem però no
oblidem” es porten gairebé sempre des del cantó de les víctimes enlloc del dels
botxins. Ara bé, a la meva manera de veure, perquè les víctimes oblidin sense rancor
el passat i perdonin per sempre el mal que se’ls hi hagi fet, caldria que els
botxins - continuo amb aquesta expressió figurada i genèrica per entendre’ns -,
demanessin perdó de veritat, amb el cor a la mà i no amb la boca petita.
Aquest gest de penediment creïble costa molt de
fer-lo, inclús quan qui l’hauria de fer pertany a una segona o tercera generació
indirecta dels botxins, i la sol·licitud de perdó es reduís a una mera qüestió
de cortesia o de decència pòstuma, com han escenificat, per exemple, els
alemanys tres dècades tard respecte als jueus. Tanmateix, si entre els pobles,
malgrat aquests hagin fet formalment les paus dels seus conflictes, sempre hi
ha qui remou interessadament la zitzània i se’n malfia de la bona fe dels
penediments protocol·laris és perquè, en realitat, pensa que “no és possible
oblidar-ho tot”, què no passarà en pla individual entre veïns, famílies o
companys? Però el pitjor de tot és que es pensi que “no s’ha d’oblidar mai” per
higiene mental, perquè d’aquesta manera les ferides sempre quedaran obertes.
Potser per aquesta raó l’Elieze Wiesel, un jueu transsilvà que va morir
esperant que li demanessin perdó molts dels seus botxins, va escriure: “que l’oblit
en absolut no és un do dels déus i que recordar és una manera d’auto-ajudar-se
a gestionar la teva vida i la dels teus descendents”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada