Follow by Email

dijous, 18 de juliol de 2019

CAP REVOLTA SURT GRATÍS, SEMPRE S’HA DE PAGAR UN PREU FORA DE PRESSUPOST


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 18 de juliol de 2019)

No obstant que els engrescadors, els fanàtics i els que viuen de les revolucions assegurin que totes acaben entre flors i violes, la veritat és que la història relativitza l’eufòria o la desmenteix directament: en la majoria dels casos de revoltes, espontànies o manipulades, el poble que les protagonitza acaba sempre plorant més víctimes malaguanyades de les que es pensava o retirant-se amb la cua entre cames, baldat per la repressió de nous tirans post-revolucionaris. Potser Ucraïna ha sigut una de les comptades excepcions, en els darrers anys, en que un poble va plantar-se a la plaça Maidan per escridassar el seu dèspota domèstic, i que el va fotre fora només a canvi d’un discret, sostenible i quasi testimonial grapat de morts (no varen arribar a cent). Mesos abans, també part del poble egipci va ocupar durant setmanes la mítica plaça Tahir fins a cantar victòria en aconseguir, aparentment, totes les reivindicacions per les que lluitaven. Això sí, després d’un bany de sang aquesta vegada. Però quatre dies després d’aquella victòria pírrica els revoltats van haver de tornar a la plaça decebuts, en adonar-se que amb els nous governants post-revolucionaris no havien aconseguit res més que sortir del foc per caure a les brases.

Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys el mateix Mao, afegint que administrar l’endemà de la victòria era tan complicat com gestionar el dia a dia de la protesta. I sovint tant o més dolorós, penso jo. Per aquesta raó, la història adoctrina que el bon resultat de qualsevol revolta a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, no està mai garantit del tot. I d’aquí ve que intel·lectuals i filòsofs contraris a les revolucions en general, prediquin - més de quatre vegades a sou de tirans i dictadors, que aquesta n’és una altra derivada del mercadeig revolucionari -, que es millor “continuar” que no pas “inventar”. El gran bufó Bernard Shaw, se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com estar”, amb una cullerada de fi humor britànic: “l’home raonable s’adapta constantment al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler adaptar el món als seus somnis. Però, si el món ha progressat ha estat sempre gràcies als rampells d’homes pocs raonables”. Actualment, les revoltes dels indignats que s’escenifiquen a varis països, no són altra cosa que la reacció inarticulada davant una situació d’evident degradació del sistema polític. Aquestes revoltes en pro del “bé comú” - l’encarnada per la Colau a Barcelona n’és un exemple -,un dels seus ideòlegs, en Joan Subirats, defineix subtilment el “bé comú” com una idea a mig camí entre la propietat de la comunitat i l´ús de la comunitat. Veure’m si prosperen o es desfan com un bolado i, tanmateix, si el preu a pagar per implantar-les serà assumible per la societat.

A la meva manera de veure, però, el gran problema de l’endemà de les revolucions és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlla rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts nostàlgics dels canvis a la força els hi agradaria que les revoltes de Maidan o de Tahir esdevinguessin un símbol més que no pas un precedent, però jo ja em conformaria que servissin per entendre que l’única manera d’impedir una revolució es evitant-ne les causes. Finalment, penso que també caldria fer observar a la joventut que creix entusiasmada per enrolar-se en plataformes revolucionaries més o menys èpiques, que voletejant totes les revoltes, petites o grans, sovint hi trobem, pendents de la carnassa, voltors camuflats sota el plomatge de la sagrada i altruista neutralitat, però que estan ensinistrats per enriquir-se a costa de les desgràcies i penúries que les revoltes remouen. Us en podria retreure dotzenes d’exemples d’aquestes misèries humanes, però m’acontentaré amb una mostra: pareu atenció, sense anar més lluny, en la Suïssa amable, educada, florida i lloca d’exiliats de tot el món, que va aixecar una vertadera indústria bancària sobre les tombes i les calamitats de països sacsejats per la guerra, la dictadura i la depredació de la corrupció. No ho dic pas jo això, està escrit a la història.    
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada