PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimarts 9 de juliol de 2019)
Per aquesta simple raó, en veure’m de tots colors i llevat que ens fem els
ingenus, poques envestides o rebolcades dintre d’aquest corral ens haurien d’agafar
de sorpresa. Ja estem acostumats que els que tenen el toro per emblema, de
l’Ebre cap avall, no sempre arranquen ni envesteixen, políticament parlant, amb
la noblesa de la bèstia que tenen per símbol, sinó que ho fan banyabaixos i, a
vegades, traient espuma de ràbia per la boca. Aquest tarannà tan poc enraonat
no seria just atribuir-lo a tots els espanyols, sinó només a aquells jacobins que
s’emborratxen cada vespre de centralisme ranci i dormen la mona a les cavernes
de l’edat mitjana. Que tota una colla d’espanyols fanàtics no vulguin ser-me
amics perquè soc català o republicà em dol, però no m’abonyega la moral. El que
si em dol és que els sobiranistes confessos cada dos per tres s’enfaristolin entre
ells en baralles de patí d’escola, per culpa d’enveges absurdes i ànsies de
poder irresponsables que s’arrosseguen des de qui sap quan, com si fos una
herència maleïda del nacionalisme català, un drac amb dotzenes de caps que té
sortides de capsigrany des que cadascun dels caps de brot es disputa el
lideratge de l’independentisme. Ara bé, el que em sap més greu com a ciutadà
voyeur de la política és que sabent que a Madrid hi ha un toro amb males puces,
que no para d’envestir-nos per si ens sorprèn amb les defenses relaxades, els
gallets del nostre corral particular no parin de pessigar-se. Que entre els
polítics del pinyol del sobiranisme hi hagi cada dia desavinences que van més
enllà d’aquell vici de “marcar paquet”, no m’agrada gens i no crec que faci cap
favor a la causa. No està escrit enlloc, però se sobreentén per sentit comú en
les beceroles de qualsevol empresa tan ambiciosa com la que es defineix com a
“Procés”, que mentre no s’hagi assolit l’objectiu tothom ha d’empènyer en la
mateixa direcció, sense fugir d’estudi, fent rebequeries o posant travetes tan
punyeteres com les de pactar si convé amb la guilla o el llop, per tal d’evitar
que un altre gall del galliner domèstic es converteixi en el rei del mambo.
A la meva manera de veure, doncs, per
desgràcia de l’èpica amb que s’està revestint aquella frase del senyor Cuixart
– “ho tornarem a fer” -, també se’n pot fer una lectura miserable veient com se
les van fotent els sobiranistes per escantonar-se mútuament quotes de poder als
ajuntaments, a les diputacions o als consells comarcals. Fa uns quatre anys, el
llavors conseller convergent Homs, va fer unes declaracions escandaloses i
temeràries reinterpretant per lliure el full de ruta del procés emparaulat
solemnement entre els dos socis principals de l’empresa sobiranista, traïció
que va fer enfilar per les parets els d’ERC, ja que malgrat les matisacions del
llavors conseller àulic, als republicans sempre els hi va quedar el dubte de si
aquella desafortunada declaració era una relliscada de bocamoll o formava part
d’una estratègia més recargolada, per tal de mantenir el procés al bany maria.
Aleshores, per evitar més discrepàncies puntuals, es va assegurar que mai més
tornaria a passar. El rebombori recent per com uns i altres s’han escombrat
mútuament dels govern d’ajuntaments carismàtics o de la poderosa Diputació de
Barcelona, palesen que “ho han tornat a fer”. Potser entre peregrinació i
peregrinació a Waterloo, els del pinyol dur del sobiranisme haurien de
reflexionar si amb aquests espectacles no només es debiliten ells com a
dirigents sensats, sinó si se’n ressent la fe de tota la gent que s’ha refiat
del seu compromís de conduir la caravana del procés per la travessia del desert
i unitat, amb seny i procurant que ningú prengui mal pel camí.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A
PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada