Follow by Email

dijous, 11 de juliol de 2019

COM N’ÉS D’ESGOTADOR PATIR PER TOT!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de juliol de 2019)
Després d’estar-hi pensant una mica, no sabria dir-vos si patir per tot s’ha de considerar una virtut, una tara, una mania o un vici; jo més aviat diria que de cap manera crec que pugui tenir justificació ni considerar-se sa, equilibrat o enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el què podria o no podria passar. Però reconec que jo mateix no puc evitar patir més del compte quan algú que m’estimo està malalt, o quan algú que espero tarda més del compte, per exemple. Però qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons diagnostiquen els experts, és conseqüència de no tenir prou domesticats o disciplinats els pensaments pessimistes, de no haver aprés a estacar-los quan es desboquen i t’arriben a fer creure que tots els coloms del món es venen a cagar a la teva finestra. O que tens predestinat amb més números que ningú que les coses s’esgarriïn.   
No és una qüestió d’imaginació només perquè tenir-ne molta, d’imaginació, no suposa necessàriament covar mals pressentiments, que són els que en definitiva fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ser fins i tot positiu i gratificant: imaginar mai fa patir, en tot cas levitar d’eufòria. Tenir tendència a donar massa importància als mals pressentiments, en canvi, ja és més fotut perquè de seguida que se t’emperpalen al cap aquestes serps, l’angoixa, la por o la desesperació poden jugar-te males passades a la moral i convertir, per exemple, la simple espera d’una persona que fa tard, d’un resultat clínic que s’enredereix o d’una notícia que es vetlla amb candeletes i no acaba d’arribar, en una absurda tragèdia. Per aquesta raó deuen aconsellar els experts que ens entrenem per esbandir del terrat els pressentiments destructius, si no volem convertir la nostra vida en un malson constant.
D’això que parlo avui és més serio del que sembla, ja que sovint la distancia entre aquestes cabòries patidores i un quadre de depressió de cavall, es pot reduir a quatre passes. Per tant, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu “pel que pot passar”, tement que sempre el què passarà serà negatiu, es fa trampa al solitari ja que  aquest tarannà patidor pot tractar-se de quelcom més preocupant que una mania; qui sap si s’hi amaga el símptoma d’una patologia malaltissa. Perquè, com us anava dient, una cosa es estar preocupat en un moment donat per una situació determinada i puntual angoixant, i una altra de ben diferent patir compulsivament, envaït per mals pressentiments que només permeten pressentir sempre el pitjor. La mare dels ous, però, és que els experts que tan bé descriuen i diagnostiquen aquest problema sobre el paper, no posen a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per trobar-hi remei, és a dir: per domesticar i reconduir els mals pressentiments un mateix.
A la meva manera de veure, doncs, encara que l’ajuda externa sigui necessària en alguns casos molt extrems, en la majoria penso que el principal revulsiu és la força de voluntat per negar-se a patir per tot, i carregar-se de paciència i de confiança en els desenllaços optimistes, en la bona sort o en la intervenció de la divina providència si sou creients. Que la vida ens la mirem des de darrera un vidre negre o un de color de rosa només depèn de nosaltres, i entre el negre i el rosa hi ha un fotimer de tons. I com deia aquell conegut escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.         

A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada