Follow by Email

dilluns, 29 de juliol de 2019

CADA CASA ÉS UN MÓN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 29 de juliol de 2019)

I sota cada rajola s’hi pot trobar una història, deia l’avi paleta. Per tant desenganyem-nos de fer endevinalles sobre el capteniment de la gent que hi viu, perquè els mons que s’aixopluguen dintre cada casa estan farcit de silencis, de secrets, de vergonyes, de prejudicis i de complexos. La cara de la gent no expressa de portes enfora els seus somnis, recels i desenganys, i encara menys els seus sentiments vertaders. Sempre hi haurà excepcions que malgrat confirmin la regla desmenteixin la meva afirmació categòrica, esclar; però, en general la gent tendeix, ja se sap, a mostrar-se com voldria ser més que no pas com és en realitat. Però també s’ha de dir que no tothom dissimula - amagar no, que queda lleig -, com és amb la mateixa elegància i simpatia: uns es disfressen fins i tot amb certa gràcia, però d’altres, ho reconec, simplement s’emmascaren.

Per tant no acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que fan prospeccions del tarannà i forma de pensar de la gent i de les seves probables reaccions en un moment donat, per exemple què votarà en unes eleccions, perquè em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, molt menys, que quan se l’entrevista per engiponar una enquesta sigui tan transparent i sincera com per confessar-se sense embuts amb un desconegut, a corre-cuita i, sovint, per telèfon. ¿Com se li pot confessar la veritat oculta de cadascú sota la rajola de casa seva, a una simple veu impersonal, sense cara i ulls? Com a mínim, caldria que tant l’entrevistat com l’entrevistador preguntessin i contestessin mirant-se als ulls, però les enquestes es cuinen al microones dels laboratoris sociològics, enlloc de deixar que facin el xup-xup i reposin el temps que sigui necessari per treure’n el millor de cada ingredient de la cassola.

Els enquestadors es refien tant de la tècnica i dels mètodes d’avaluació que tant se’ls en dona que cada casa sigui un món i en cada resposta hi hagi un grapat de rebrecs, perquè parteixen de la base que la gent que consumirà els resultats de la seva recerca, a fi de comptes, quan llegeixen les conclusions de l’enquesta “científica” les assumiran com si fossin la bíblia en vers, perquè se’ls hi ha fet creure que les màquines en general i encara menys les computadores no s’equivoquen mai i, per tant poques vegades posen en quarantena el que no són res més que simples especulacions, per la senzilla raó que com que ningú es fica a la casa dels altres ignoren què van respondre els seus veïns.

 Tanmateix, sobretot quan es tracta d’eleccions, els enquestadors si l’encerten l’endevinen i, en qualsevol cas, quan la vessen sempre recorren a l’excusa de mal pagador que cada casa és un món i que la gent mai es despulla del tot. I com que aquesta, ens agradi o no, és la realitat, ¿quina credibilitat mereixen unes enquestes que, a la meva manera de veure, es fan més que per esbrinar la veritat del què es pensa a cada casa, per insinuar sibil·linament una tendència i influir que des de cada casa on la gent no diu tot el que pensa, pensi de la manera que els “científics” els hi asseguren que pensa la majoria? I, escolteu, tant li fa que l’objecte del sondeig sigui polític o comercial, en el fons tot forma part del calaix de sastre de la sociologia científica, que s’adapta tant als desitjos dels que encarreguen aquesta mena de sondejos, que com els inefables germans Marx confessaven amb tota la barra, si els resultats no us fan el pes en tenen una dotzena de recanvi. De fet, refiant-se que cada casa és un món, pensen que ni es notarà que la llebre és gat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada