Follow by Email

dijous, 1 d’agost de 2019

ELEGIA PER A UN SUÏCIDA QUE NO CONEC PAS DE RES I DIUEN ES VA MATAR PERQUÈ S’AVORRIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 1 agost de 2019)

Sembla que hi ha una certa confabulació social, protocol o cordó sanitari per a no parlar de la gent que se suïcida, com si no posant-nos la paraula tabú a la boca o a la ploma, fos suficient per esborrar aquesta dura realitat de les estadístiques que controlen, depuren i administren les causes reals de defunció dels ciutadans. És curiós que una societat que ha sigut capaç de liquidar l’eufemisme de “mal dolent” per referir-se al càncer, fins al punt que moltes esqueles no s’amaguen de fer-lo constar com el culpable d’haver-se endut a l’altre barri la persona difunta, no es trobi cap esquela on es confessi francament: “es va llevar la vida”. De cap manera el suïcidi s’hauria de considerar, des d’una mena de conservadorisme confessional, un acte defès, il·legal, monstruós i lleig com un pecat; ni tampoc s’hauria d’aconsellar, per part de certa branca repatània de la psicologia tractar la seva difusió com matèria tan reservada que val més dosificar-la a l’opinió pública amb comptagotes, per evitar alarma social i, sobretot, el mimetisme.

Tot plegat, unes frivolitats temeràries, que no em serveixen de res per comprendre que un adolescent en la flor de la vida i al qual aparentment totes li ponien, fes el disbarat d’abalançar-se al buit des del balcó d’un cinquè pis. Encara que no coneixia de res aquest paio, m’ha semblat que no em faria cap mal reflexionar-hi. En Jack London, que va escriure un conte titulat “Morts concèntriques”, el comença amb una frase rodona: “ha mort per la seva pròpia mà...” De seguida, des de diversos cantons es van ponderar aquestes set simples paraules com la més delicada i planera definició de suïcidi que s’havia escrit mai. Curt i ras: “per la pròpia mà”. I és que des dels estoics ençà, els intel·lectuals desvagats han abonat la fal•làcia que el fet de fer creu i ratlla a la pròpia vida és, l’expressió més reeixida de llibertat. Els romàntics – ara ja en queden pocs d’aquesta raça, perquè engolits pel materialisme es tracta d’una espècie en extinció -, idealitzaven la mort voluntària com la clau de volta per forçar l’entrada al cel de les oques; els romàntics asseguraven que en determinades situacions, per exemple per amor, s’havia d’estar disposat a "deixar-se morir", com les papallones que es deixen emborratxar per la flama d’una espelma. Però gent que tocava més de peus a terra, com ara el meu admirat Albert Camus, assegurava que “davant l’adversitat, cal mantenir-se ferm, per respecte a la pròpia dignitat”. I en Joan Vinyoli escrivia: “És un malson tenir sempre a mà, desada, l’ampolleta de cianur per si m’urgís d’usar-lo, davant l’absurditat de l’univers o bé de l’home...”

No obstant tantes divagacions literàries o filosòfiques sobre les que podríem estar reflexionant a bastament tot el dia, a la meva manera de veure no puc comprendre que algú és suïcidi, per exemple, per avorriment com diuen que ho va fer aquell jove del que us parlo. Està comprovat que l’índex més elevat de suïcidis s’escau entre la diguem-ne població benestant, que prenen aquesta decisió radical ja sigui perquè s’avorreixen com en el cas que ens ocupa o perquè tenen la sensació de no ser útils, ni necessaris a una societat que no els estima; en canvi, els pobres pelacanyes que s’han d’espavilar per sobreviure esgarrapant la vida a grapades, no solen perdre el temps pensant en acomiadar-se a la francesa. Fixem-nos que enmig de la pitjor de les tragèdies, la majoria de la gent no reacciona suïcidant-se massivament, sinó que s’arrapa a un ferro roent per seguir respirant i vivint.

D’altra banda, com passa amb l’enrevessada qüestió del “més enllà”, d’on ningú n’ha tornat per desvetllar-ne el misteri, també està per veure que això de llevar-se la vida sigui una experiència tan gratificant per als desesperats i doni la felicitat a qui ho practica. El que sí està demostrat que la víctima d'un suïcidi és qui es queda, no qui se'n va. Tanmateix, per tancar aquest debat d’una vegada per totes seria imprescindible comptar amb el testimoni d’un suïcida, per saber si la seva determinació s’ha de catalogar, en l'ordre de valors humans, com un acte de valentia o de covardia; perquè sense aquest testimoni de càrrec, francament, tant se val dir com no dir. En qualsevol cas, li compro a Nietzsche allò que va escriure en un moment que, precisament, les coses li anaven magres: “Això és la vida? Bé, doncs poseu-me’n un altre pessic”. Perquè si la causa vertadera del suïcidi de que us parlo fos l’avorriment més que no pas la infelicitat, potser el que s’hauria d’ensenyar quasi des de les beceroles, és com donar sentit a la vida, inclòs quan sembli que ja no val la pena ni té cap sentit, per tal que mai més ningú es pugui sentir sol, sobrer, exclòs o innecessari, i decideixi partir-se la crisma llançant-se des d’un cinquè pis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada