PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 1 de juny de 2019)
Vet-aquí que un gavatx, un d’aquells personatges tan peculiars que descriuen
els pagesos de casa nostra dient que no necessiten padrina perquè es porten
l’oli i se saben fer l’article tot solets, va irrompre un bon dia enmig de la
Barcelona preelectoral en pla redemptor i tutelar dels lluscos barcelonins
baquetejats entre les rauxes populistes d’una alcaldessa activista, a qui el
vestit institucional hem de reconèixer que li anava balder des del primer dia
que el va estrenar, i una bafarada sobiranista que malgrat estar dividida per
interessos personals que s’havia entestat en conquerir – ara sí, definitivament!
- la simbòlica vara representativa de l’autoritat municipal per equilibrar la
balança del poder entre els dos palaus de la plaça de sant Jaume. El candidat gavatx
al mateix màxim trofeu electoral exhibia estarrufat com un titot les
credencials que l’avalaven: l’experiència acumulada tallant el bacallà uns
quants anys al país del costat i el pedigrí d’unes arrels familiars autòctones,
revifades i regades per a l’ocasió tot just feia quatre dies. Ja se sap que
quan hom va de sobrat per la vida, parla més del compte i diu barrabassades a
tort i a dret, refiant-se que en el mercadeig de vots es pot fer passar gat per
llebre perquè es pensa que la gent que l’auditori és, per definició, ignorant i
sovint propens a comprar a qui la diu més grossa o promet la lluna en un cove.
Però, a l’hora de les faves comptades, resulta que la colla de presumptes gamarussos
que en teoria no sabia distingir el peix de la carn, tenia el paladar més fi
del que comptaven els teòrics experts en tendències i conductes dels electors.
Per aquesta senzilla regla de tres, el gavatx que s’ho volia menjar tot va
haver-se de conformar amb una humil ració de ranxo, enlloc de cruspir-se el
banquet que creia merèixer per murri, guapo i refinat.
Però, els gavatxos característics no solen ser gent que es doblega davant
l’adversitat sinó que s’amollen a les circumstàncies sense que els hi caigui la
cara de vergonya ni els anells dels dits, fidels a la barra moral globalitzada
pels inefables germans Marx: “aquests són els meus principis, però si convé en
tinc un repertori més per triar i remenar”. El gavatx, a qui em refereixo en
aquesta reflexió matinera i distesa de cap de setmana, no només ha resultat ser
un client convençut de la doctrina predicada pel sarcàstic Grouxo sinó
que, a més a més, proposa als lluscos barcelonins un exercici de saltibanquisme
polític que el consagri com a catedràtic d’una mena de nova democràcia a la
gavatxa, la qual consisteix en regalar sense demanar res a canvi els regidors propis
a la seva rival política, perquè aquesta pugui governar Barcelona sense passar massa
angunies ni lligar-se les mans amb els dimonis independentistes. Aquest gest
tan bonic en aparença, seria admirable si no fos que el generós gavatx de la
que ara vol fer alcaldessa a benefici d’inventari a la Colau, des que va
engegar la campanya electoral va carregar a aquesta senyora de merda, posant en
relleu tots els punts flacs de la seva gestió administrativa i ridiculitzant-se
de cap a peus sense cap elegància. Per dir-ho sense embuts, ¿com es menja que la
persona amb qui el gavatx es va rabejar miserablement sigui la mateixa a qui
ara vol regalar els vots desinteressadament? A la meva manera de veure, que no
es pensi aquest home tan tocat i posat que es considera per sobre del bé i del
mal, que els lluscos barcelonins no saben distingir entre una lliçó de democràcia
de categoria i una potinera pallassada que només pretén apartar del govern de
la ciutat qui se n’ha guanyat tot el dret. Tanmateix, no hi ha mal que per bé
no vingui i almenys d’aquest gavatx impertinent i prepotent en podrem aprendre
una cosa pràctica: que la lliçó de democràcia que ens ha volgut encolomar no se
li pot comprar perquè tufeja i perquè se li veu d’una hora lluny la de sota, i
que el seu fariseisme polític, per la dèria d’excloure els que no pensen com
ell s’acosta més al feixisme que a la democràcia de que tant es vanta. Amb els
independentistes, i en general amb tothom que representi una parcel·la ideològica
referendada per les urnes, en un règim democràtic amb cara i ulls tots els que
s’han repartit el pastis electoral han de saber enraonar entre ells i debatre
els programes respectius fins trobar els punts de coincidència que possibilitin
conviure quatre anys en pau, treballant per fer prosperar la ciutat, sense
posar pals a la rodes ni atiar sentiments d’odi o d’exclusió, simplement per
acontentar la parròquia. Ara bé, el gavatx té dos problemes greus: que se li ha
vist el llautó i que el perill molt probable que els seus manxaires a l’ombra
en reneguin i li facin empassar la cicuta reservada als traïdors.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL
DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada