EN TENIM PER DIES DE SUPORTAR L’ORGUE DE GATS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 de juny de 2019)

Aprofitant les mudances més o menys a fons als Ajuntaments i Corporacions després de les eleccions, tothom sembla tenir pressa per fer dissabte; el que passa és que no sempre que es retoca una solfa millora la musica, sinó que massa vegades quan s’abusa dels retocs “perquè sí” o per “fer-ho diferent dels altres”, enlloc d’una simfonia pot resultar-ne un bon orgue de gats. Cada vegada que gira la truita, els polítics que ho aconsegueixen després de qui sap quan temps feia que es delien per remenar les cireres, es treuen dels respectius barrets, com si fossin uns vulgars il·lusionistes de fira, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, miraculoses “reformes” que pretenen convertir-se en el desllorigador definitiu del “bon govern”; però, desgraciadament, el que en surt de tot plegat quasi sempre és un bunyol de ca l’ample i els crits del grapat de ressentits perquè se’ls hi ha trepitjat algun ull de poll. La ventolera reformista ni és un tic ni un vici patrimoni de les dretes o de les esquerres: tothom que es fica en política i s’emborratxa prou de poder per fer-se passar els fogots i els desitjos, reacciona eufòric davant la possibilitat de fer realitat tant els seus somnis com els seus capricis, sent capaços en aquest estat místic de posar potes enlaire la cultura, l’educació, la sanitat, la justícia, les relacions laborals i tot allò que s’escaigui, disgustant tot Déu perquè ja se sap que les reformes no consensuades de bon rotllo entre les parts implicades, acaben provocant un desastre semblant a quan es volen clavar claus per la cabota.  

A la meva manera de veure, doncs, el problema dels polítics reformadors és que voldrien que els ciutadans els hi compressin les seves propostes, se les emprovessin i les lluïssin com si es tractés d’un vestit fet a mida, portant el qual s’hi sentissin còmodes, contents i feliços; però, a la pràctica, el que fan és imposar als altres un vestit igual al que ells porten, i com que aquesta pretensió és un disbarat i un absurd, es miri com es miri, acaben discutint-se a bufetades amb els rebecs que es neguen a “disfressar-se” amb els nous models o bé perquè són massa moderns i arrauxats o semblen del temps de la picó, amb flaire de naftalina inclosa. Penso que el que més convindria per pair bé els resultats electorals i gestionar-los amb seny i saviesa, seria que aquests polítics tan impacients per imposar solucions màgiques, reflexionessin amb sinceritat si realment tanta presa per canviar-ho tot obeeix a una demanda real de la societat o només es tracta d’airejar els personals egos reprimits; si no és que al darrera no hi ha motius més maquiavèl·lics que el simple afany de “marcar paquet”. Tanmateix, si es fes aquesta reflexió que proposo, potser descobriríem que darrera moltes reformes hi ha més interessos creats del que sembla, apeixats sovint per grups de pressió organitzats per mantenir un equilibri políticament perfecte: el que inspira sibil·linament l’etern establishment domesticat pels incombustibles dotze apòstols que ho controlen tot, equilibri que consisteix en respectar sense rondinar la tradició que el peix gros (en tots els sentits) es cruspeixi la morralla, i que les rebequeries dels inconformistes es dissimulin sota matalassos de llana democràtica, enmig d’un immens bany maria moral i ideològic. Si de mi depengués, però, obligaria que per tirar endavant qualsevol rampell reformista, s’hagués de comptar sempre amb una majoria molt més respectable i solvent que un pírric cinquanta per cent més un, dels eventuals vots emesos per un percentatge raonable de la ciutadania, pactat prèviament, per tal de garantir els dos principis imprescindibles perquè una democràcia no acabi com un circ de nans:

a) en primer lloc, qui promogui una reforma abans l’hagi consensuat i referendat amb una majoria contrastada i significativa de la societat civil afectada, tant pel que fa a la lletra estricta de la norma escrita com als serrells amagats darrera la lletra petita.

b) en segon lloc, que quan torni a girar la truita els nous inquilins dels trons es comprometin a no tombar reglaments, lleis i usos o costums per simple despit o ganes de tornar la pilota. Canviar per canviar, sense enraonar-ne a bastament amb qui en definitiva hagi de pagar el pato, no surt a compte i no ajuda a fer un dissabte com cal per endreçar la casa sense llençar al racó res d’aprofitable.

(Que passeu un bon cap de setmana i revetlla de sant Joan. Ens retrobarem el dimarts 25, si l’ona de calor pronosticada pels meteoròlegs no ens deixa fora de joc).

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM