PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 de juny de 2019)
Mentre en els mítings electorals en general, inclús en els programes dels
partits, s’hi trobin a faltar explícitament expressions com: “creiem en l’home
per damunt de tot”; “creiem en la persona al servei de la societat”; “creiem en
les obres, no en les bones paraules”, “creiem en la bona fe, en el treball, en
l’esforç desinteressat de la gent”, voldrà dir que els vells dinosaures de la
política, arreu del món, no se’n volen adonar que si continuen deixant les persones
més vulnerables al marge del progrés i del benestar, se’n faran l’estella. Sort
en tenim, com a revulsiu d’una democràcia encarcarada, de les plataformes reivindicatives
que neixen com bolets per arribar fins aquells racons de la realitat on els
governants hi passen de puntetes, ja que gràcies a elles es trampegen, per
exemple, els efectes de la crisi humanitària i la de l’anomenat canvi climàtic.
I em temo, tanmateix, que mentre les persones no siguin la prioritat real dels fulls
de ruta governamentals, seran tan necessàries com les ONG plenes d’activistes
voluntaris que fan la feina que els governs deixen de banda, plataformes d’indignats
que retreguin a una classe política fossilitzada que ja està bé de parlar del
sexe dels àngels en comptes de tirar pel dret contra tot tipus de corrupció,
l’economia submergida, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles
dispensades, des de poders captius de l’establishment, a les grans fortunes, a
les rectories vitalícies dels oligarques i a la enginyeria empresarial
institucionalitzada, fundacions tapadora incloses. Qui sap si qui va batejar
les ONG amb aquest nom, fou perquè fiquen el nas i els braços en totes les
basses de misèria i de injustícia social, on els governs no pensen embrutar-s’hi
la roba ni les sabates.
A la meva manera de veure, doncs, em temo que si la classe política, només
enlluernada pel poder i per com se’l reparteixen o rifen entre els de la seva
colla i algun company de viatge, segueix amagant el cap sota l’ala no volent-se
adonar que darrera la majoria dels moviments als quals em refereixo cada vegada
s’hi apunta més un jovent que si bé va créixer sota l’etiqueta de classe
mitjana i el signe de “guanyar”, aviat va descobrir el pa que s’hi donava quan
tocava “perdre”, i ves a saber si per aquesta raó aquesta joventut desenganyada
està començant a recuperar valors que se li havien rovellat de no fer-los
servir, com ara l’esforç, la tenacitat o la constància, no precisament per
competir sinó per aconseguir que el món en que vivim sigui més amable amb les
persones i el medi-ambient. No és estrany que aquest jovent que per fi s’ha
tret la son de les orelles, reaccioni davant les doctrines econòmiques
predicades a l’empara de l’espantall arnat d’una doctrina liberal prostituïda
en semals plenes de caspa ultra, amb una obvietat de calaix: “Si n’hi ha o no
de tall per repartir, ja ho veurem. De moment, volem ficar-nos a la cuina per
procurar fer bullir l’olla honestament, perquè tothom en pugui menjar”. De
manera que si aquesta classe política que fa pena, no es treu el pa de l’ull i
s’espavila perquè les persones siguin la primera prioritat de la seva gestió política,
ja poden anar-se encomanant-se a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, que és
el que feien els nostres avis quan s’acostava tempesta. Perquè les persones,
sobretot les més vulnerables i les eternament sotmeses, cada vegada reclamaran
més fort que se les tingui en compte a l’hora de repartir la riquesa, enlloc de
foragitar-les perquè no facin nosa a la menjadora de la comunitat.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A
PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada