Follow by Email

dijous, 27 de juny de 2019

AL PAS QUE ANEM, PER HIGIENE DEMOCRÀTICA BENVINGUDES LES ONG I LES PLATAFORMES D’INDIGNATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 de juny de 2019)
Mentre en els mítings electorals en general, inclús en els programes dels partits, s’hi trobin a faltar explícitament expressions com: “creiem en l’home per damunt de tot”; “creiem en la persona al servei de la societat”; “creiem en les obres, no en les bones paraules”, “creiem en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat de la gent”, voldrà dir que els vells dinosaures de la política, arreu del món, no se’n volen adonar que si continuen deixant les persones més vulnerables al marge del progrés i del benestar, se’n faran l’estella. Sort en tenim, com a revulsiu d’una democràcia encarcarada, de les plataformes reivindicatives que neixen com bolets per arribar fins aquells racons de la realitat on els governants hi passen de puntetes, ja que gràcies a elles es trampegen, per exemple, els efectes de la crisi humanitària i la de l’anomenat canvi climàtic. I em temo, tanmateix, que mentre les persones no siguin la prioritat real dels fulls de ruta governamentals, seran tan necessàries com les ONG plenes d’activistes voluntaris que fan la feina que els governs deixen de banda, plataformes d’indignats que retreguin a una classe política fossilitzada que ja està bé de parlar del sexe dels àngels en comptes de tirar pel dret contra tot tipus de corrupció, l’economia submergida, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles dispensades, des de poders captius de l’establishment, a les grans fortunes, a les rectories vitalícies dels oligarques i a la enginyeria empresarial institucionalitzada, fundacions tapadora incloses. Qui sap si qui va batejar les ONG amb aquest nom, fou perquè fiquen el nas i els braços en totes les basses de misèria i de injustícia social, on els governs no pensen embrutar-s’hi la roba ni les sabates.
A la meva manera de veure, doncs, em temo que si la classe política, només enlluernada pel poder i per com se’l reparteixen o rifen entre els de la seva colla i algun company de viatge, segueix amagant el cap sota l’ala no volent-se adonar que darrera la majoria dels moviments als quals em refereixo cada vegada s’hi apunta més un jovent que si bé va créixer sota l’etiqueta de classe mitjana i el signe de “guanyar”, aviat va descobrir el pa que s’hi donava quan tocava “perdre”, i ves a saber si per aquesta raó aquesta joventut desenganyada està començant a recuperar valors que se li havien rovellat de no fer-los servir, com ara l’esforç, la tenacitat o la constància, no precisament per competir sinó per aconseguir que el món en que vivim sigui més amable amb les persones i el medi-ambient. No és estrany que aquest jovent que per fi s’ha tret la son de les orelles, reaccioni davant les doctrines econòmiques predicades a l’empara de l’espantall arnat d’una doctrina liberal prostituïda en semals plenes de caspa ultra, amb una obvietat de calaix: “Si n’hi ha o no de tall per repartir, ja ho veurem. De moment, volem ficar-nos a la cuina per procurar fer bullir l’olla honestament, perquè tothom en pugui menjar”. De manera que si aquesta classe política que fa pena, no es treu el pa de l’ull i s’espavila perquè les persones siguin la primera prioritat de la seva gestió política, ja poden anar-se encomanant-se a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, que és el que feien els nostres avis quan s’acostava tempesta. Perquè les persones, sobretot les més vulnerables i les eternament sotmeses, cada vegada reclamaran més fort que se les tingui en compte a l’hora de repartir la riquesa, enlloc de foragitar-les perquè no facin nosa a la menjadora de la comunitat.   
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada