DES LA SALA D’ESPERA D’UN SERVEI D’URGÈNCIES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 de juny de 2019)

Passar una tarda de diumenge a la sala d’espera d’urgències de qualsevol hospital de la xarxa pública, imprimeix caràcter i et fa tocar de peus a terra en adonar-te que en aquestes sales d’espera, s’hi troba l’altra cara de la moneda d’una ciutat que a quatre passes del dolor i de la malaltia viu de panxa al sol, alegre i confiada. Entre les quatre parets d’una sala o d’un passadís d’urgències, asseguts o mig tombats en una cadira anatòmicament incòmoda per passar-s’hi estones massa llargues, malalts i acompanyants aprenen a carregar-se de paciència i a valorar els bons moments, entremig de persones que porten escrita a la cara la ganyota de la incertesa del moment i de la fragilitat. En una sala d’urgències atapeïda és on es comença a entendre que la vida està plena de cops amagats i traïdors, que no tot són flors i violes. Allà s’hi veu de tot: des de més gent de la que ens pensem que no exterioritza mai les emocions i prefereix passar-s’ho malament en silenci, abans de confessar les seves febleses; fins als que s’ho passen potser encara pitjor menjant-se el coco amb mals pressentiments; passant pels que fan posats de resignació i d’experiència, qui sap si una mica debilitats i cansats d’una malaltia que els ha convertit en parroquians d’urgències. També s’hi pot trobar molta gent que absurdament se senten sols i desemparats, a tocar d’una ciutat on es belluguen milers de persones... Mentre hom està en capella de que l’atenguin en una sala d’espera d’urgències, la majoria de la gent parla amb qui té al costat i per poc que es pari l’orella s’escolten històries de tota mena, a vegades inclús confidències. Tanmateix, observant sense presses s’hi poden trobar detalls interessants per valorar en positiu el meritori esforç teòric per assolir l’accés universal a la sanitat pública com, per exemple, que els protocols no facin diferències entre pacients de casa i de fora, que no s’hi valguin influencies o coneixences i que, en principi, l’estona d’espera per a ser atès sigui proporcional a la gravetat de cada historial; no obstant aquesta asèpsia, hi ha sempre més d’un corcó a qui no li està bé una igualtat tan simètrica i bugona constantment maldats de tota mena, buscant al seu voltant la complicitat d’altres rondinaires per anar a queixar-se al taulell d’admissions.

També s’hi palesa, a les sales d’espera d’urgències, que el dolor, la flaquesa i la sensació d’extrema fragilitat no són exclusiva de la gent de certa edat, sinó que s’hi veuen molts de joves descobrint el pa que s’hi dona, per exemple, quan un còlic nefrític fa perdre el món de vista. Tanmateix, la mossegada i les seqüeles de la crisi, de l’atur i de la precarietat laboral culpable de tot plegat, també es manifesta a urgències amb alguns gestos o comentaris que, francament, xoquen. Per exemple, una noia diagnosticada de pneumònia a qui se li havia recomanat repòs absolut almenys durant una setmana, estava més angoixada per la feina que no pas per la malaltia en sí. Només fa mitja dotzena d’anys que agafar una baixa no preocupava a ningú més que als empresaris, que es queixaven recurrentment de l’absentisme i de la manca de control per part de la inspecció; ara, en canvi, agafar la baixa pot significar perdre la feina perquè encara hi ha empresaris bords. Des d’una sala d’espera d’urgències es descobreixen aspectes sorprenents de la vida real que, asseguts en una terrassa prenent-nos una cervesa passen desapercebuts, com si no existissin. Però, per damunt de tot, a la meva manera de veure, una cosa crida l’atenció: que no obstant totes les queixalades que ha tingut de suportar la Sanitat pública, davant del que queda encara en peu de la seva estructura és per treure’s el barret, sobretot comparant-la amb altres indrets del món menys privilegiats. Però si aquesta percepció és possible, el mèrit exclusiu de l’excel·lència del servei no s’ha d’apuntar a l’haver dels polítics, tant dels que estan al govern com dels que bugonen des de l’oposició, sinó a la professionalitat i - si se’m permet usar una paraula que els progres consideren cursi i carca - a la vocació dels metges, personal d’infermeria o simples auxiliars, que tenint mil i una raons per sentir-se justament desmotivats, no només per raons econòmiques sinó també per manca de recursos a la formació o a la investigació, la majoria dediquen al malalt, tant a urgències com als consultoris dels Caps, el temps que una persona es mereix quan espantada, sense escatimar paraules d’ànim fins al darrer minut de la seva jornada de treball, a pesar que a moltes d’aquestes persones les espera una segona tongada de feina, a les seves respectives llars. Mentre aquest material humà aguanti ferm al peu del canó, ni l’assistència primària ni les urgències, els punts més sensibles de la Sanitat Pública no s’escolaran pel forat de l’aigüera, per molt que el matxuquin i el tractin a baqueta un reguitzell de buròcrates que, per delegació de governants incompetents, miops o en algun cas massa “llestos”, prenen decisions importants des de despatxos desconnectats de la realitat, per exemple, que es viu i es palpa en un servei d’urgències sanitàries, un dia qualsevol de l’any                     

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM