Follow by Email

dimecres, 12 de juny de 2019

NO HI HA MENTIDES POLÍTIQUES, COM TAMPOC N’HI HA DE PIETOSES.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 de juny de 2019)
Voltant pel món t’adones que més o menys per tot arreu hi ha governants que o els hi falta un bull o no donen la talla per estar en llocs de responsabilitat delicada; però, s’ha d’admetre que són suportats o tolerats amb resignació pels ciutadans, com a mal menor, mentre no la facin tan grossa que vessin el got de la paciència. Ara bé, per molt espavilat, professional o influent que sigui un polític, fora d’aquí no està gens ben vist que a un governant se li deixin passar sospites relacionades amb els seus vicis, el seu currículum o les seves amistats perilloses, ja que qui fa un cove fa un cistell. A un polític li poden dispensar que sigui ximplet, inepte, murri, vago, trafolla i embrollaire, però de cap manera que sigui un fastigós mentider o que s’unti els dits abusant del poder. Qui traspassa aquesta clara línia vermella, tant si ha mentit com si ha estat enxampat in fraganti posant la mà a la caixa, es botat del càrrec ipso facto, si és que no dimiteix pel seu compte per salvar uns quants mobles. En tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols som, amb nota, l’excepció que confirma una regla tan higiènica per mantenir les aparences de dignitat política. Els xafarders mitjans de comunicació de més enllà dels Pirineus, cada dos per tres informen que un ministre o un alt càrrec de l’administració pública ha llençat a la bassa la seva carrera, simplement per haver negat rumors sobre alguna taca personal, que després s’ha demostrat que eren certs; ja no diguem si la mentida es produeix en la sagrada seu parlamentària. Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat d’un personatge públic; en canvi, ser curt de gambals és una pena i, en certa manera una desgràcia però, en definitiva, es dispensa perquè tothom és humà i arriba on arriba. Els ciutadans europeus tenen coll avall perquè no hi ha més remei, que a qui no dona per més què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, qui ha mentit es considerat un pocavergonya, perquè a més de fer trampa ha intentat aixecar la camisa als votants, prenent-los per enzes. ¿Qui podria quantificar, doncs, amb quantes descarades mentides i jocs de mans tota aquesta setmana els polítics trafiquen amb els vots de que són dipositaris, per establir conxorxes, en alguns casos posant-se al llit tan descaradament, escandalosa i sorprenent amb estranys companys de viatge, amb l’única finalitat d’assegurar-se el poder als Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals o  Autonomies?   
És possible que la determinació de les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguin d’estrictes amb els que han elegit com a representants. Algunes societats, sobretot les que mamem del luteranisme, determinats valors morals els tenen molt assumits, però en altres els escrúpols de consciència més aviat rellisquen bastant. Els mediterranis, sobretot, potser per allò del culte a l’hedonisme, i els espanyols, suposo que per la poca cultura democràtica, estan més aviat del cantó dels que fan la vista grossa; qui sap si per aquesta màniga ampla es poden comptar amb els dits d’una mà els polítics que dimiteixen per dignitat o que els seus propis partits fotin fora d’una cossa al cul. Qui sap si al manual d’instruccions que alguns partits recomanen com a llibre de capçalera als que volen viure de la política professional, hi deu haver un capítol dedicat a la tècnica  d’expulsar-se les puces de sobre quan algun perepunyetes com ara jo, els hi retregui que avui venguin com a “naps” allò que ahir volien encolomar-nos com “cols”. Ho dic, perquè la resposta que donen aquests polítics professionals és sospitosament sempre la mateixa quan se’ls hi treuen drapets al sol: la culpa és dels malxinats i calumniadors periodistes i tertulians que tergiversen les declaracions i a vegades les confidències of de record per complaure a qui els paga la nòmina. Però ni quan a un polític li creix el nas com si fos un vulgar Pinotxo, cada vegada que obra la boca per desmentir, per exemple, que la porqueria de la corrupció li surt per les orelles al seu partit o quan se li fa veure que es comporta diferent del que estava escrit en el programa electoral que repartia durant la campanya electoral, ni aleshores es dona per la pell. 
A la meva manera de veure, el problema no és que alguns polítics siguin tan “humans” que no paren de mentir, sinó que cada vegada que ens criden a votar per veure si girà la truita, alguns mentiders coneguts i experts enredaires, pidolen la confiança dels ciutadans enrotllats en el  mateix partit o en un altre, com si no hagués passat res, perquè en aquest país tan característic els polítics mentiders i trànsfugues, malgrat tot, cauen simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca. Però, darrerament estic observant amb preocupació que si bé es cert que a altres països filen més prim que nosaltres només és així quan es tracta de petites debilitats de la seva classe dirigent; però, en canvi enganyar a gran escala cada dia es posa més de moda fins i fins i tot en un país de democràcia consolidada, com ho és la Gran Bretanya, el Brexit va prosperar gràcies a les mentides que varen dir a dojo, i que van tenir la barra de reconèixer els seus autors l’endemà mateix, per més escarni als votants. I ara resulta que qui les va dir de l’alçada d’un campanar, l’antic alcalde de Londres, Boris Johnson, té tots els números per succeir la primera ministra defenestrada, mentre que d’altres candidats a succeir-la, enxampats en petites mentides personals sobre vicis de joventut han quedat eliminats directament a la mateixa línia de sortida. Francament, poc anem bé si les grans ensarronades polítiques acaben sent considerades i perdonades, com es fa amb les mentides pietoses.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada