PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 de juny de 2019)
Voltant pel món t’adones que més o menys per tot arreu hi ha governants que
o els hi falta un bull o no donen la talla per estar en llocs de responsabilitat
delicada; però, s’ha d’admetre que són suportats o tolerats amb resignació pels
ciutadans, com a mal menor, mentre no la facin tan grossa que vessin el got de
la paciència. Ara bé, per molt espavilat, professional o influent que sigui un
polític, fora d’aquí no està gens ben vist que a un governant se li deixin
passar sospites relacionades amb els seus vicis, el seu currículum o les seves
amistats perilloses, ja que qui fa un cove fa un cistell. A un polític li poden
dispensar que sigui ximplet, inepte, murri, vago, trafolla i embrollaire, però
de cap manera que sigui un fastigós mentider o que s’unti els dits abusant del
poder. Qui traspassa aquesta clara línia vermella, tant si ha mentit com si ha
estat enxampat in fraganti posant la mà a la caixa, es botat del càrrec ipso
facto, si és que no dimiteix pel seu compte per salvar uns quants mobles. En
tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols
som, amb nota, l’excepció que confirma una regla tan higiènica per mantenir les
aparences de dignitat política. Els xafarders mitjans de comunicació de més
enllà dels Pirineus, cada dos per tres informen que un ministre o un alt càrrec
de l’administració pública ha llençat a la bassa la seva carrera, simplement per
haver negat rumors sobre alguna taca personal, que després s’ha demostrat que
eren certs; ja no diguem si la mentida es produeix en la sagrada seu
parlamentària. Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat d’un
personatge públic; en canvi, ser curt de gambals és una pena i, en certa manera
una desgràcia però, en definitiva, es dispensa perquè tothom és humà i arriba
on arriba. Els ciutadans europeus tenen coll avall perquè no hi ha més remei, que
a qui no dona per més què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona
nit cargol! En canvi, qui ha mentit es considerat un pocavergonya, perquè a més
de fer trampa ha intentat aixecar la camisa als votants, prenent-los per enzes.
¿Qui podria quantificar, doncs, amb quantes descarades mentides i jocs de mans
tota aquesta setmana els polítics trafiquen amb els vots de que són dipositaris,
per establir conxorxes, en alguns casos posant-se al llit tan descaradament, escandalosa
i sorprenent amb estranys companys de viatge, amb l’única finalitat d’assegurar-se
el poder als Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals o Autonomies?
És possible que la determinació de les línies vermelles de la tolerància política
depengui de com els ciutadans en siguin d’estrictes amb els que han elegit com
a representants. Algunes societats, sobretot les que mamem del luteranisme,
determinats valors morals els tenen molt assumits, però en altres els escrúpols
de consciència més aviat rellisquen bastant. Els mediterranis, sobretot, potser
per allò del culte a l’hedonisme, i els espanyols, suposo que per la poca cultura
democràtica, estan més aviat del cantó dels que fan la vista grossa; qui sap si
per aquesta màniga ampla es poden comptar amb els dits d’una mà els polítics
que dimiteixen per dignitat o que els seus propis partits fotin fora d’una cossa
al cul. Qui sap si al manual d’instruccions que alguns partits recomanen com a
llibre de capçalera als que volen viure de la política professional, hi deu
haver un capítol dedicat a la tècnica d’expulsar-se les puces de sobre quan algun
perepunyetes com ara jo, els hi retregui que avui venguin com a “naps” allò que
ahir volien encolomar-nos com “cols”. Ho dic, perquè la resposta que donen aquests
polítics professionals és sospitosament sempre la mateixa quan se’ls hi treuen drapets
al sol: la culpa és dels malxinats i calumniadors periodistes i tertulians que tergiversen
les declaracions i a vegades les confidències of de record per complaure a qui
els paga la nòmina. Però ni quan a un polític li creix el nas com si fos un vulgar
Pinotxo, cada vegada que obra la boca per desmentir, per exemple, que la
porqueria de la corrupció li surt per les orelles al seu partit o quan se li fa
veure que es comporta diferent del que estava escrit en el programa electoral
que repartia durant la campanya electoral, ni aleshores es dona per la pell.
A
la meva manera de veure, el problema no és que alguns polítics siguin tan
“humans” que no paren de mentir, sinó que cada vegada que ens criden a votar
per veure si girà la truita, alguns mentiders coneguts i experts enredaires, pidolen
la confiança dels ciutadans enrotllats en el mateix partit o en un altre, com si no hagués
passat res, perquè en aquest país tan característic els polítics mentiders i
trànsfugues, malgrat tot, cauen simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca.
Però, darrerament estic observant amb preocupació que si bé es cert que a
altres països filen més prim que nosaltres només és així quan es tracta de petites
debilitats de la seva classe dirigent; però, en canvi enganyar a gran escala
cada dia es posa més de moda fins i fins i tot en un país de democràcia consolidada,
com ho és la Gran Bretanya, el Brexit va prosperar gràcies a les mentides que
varen dir a dojo, i que van tenir la barra de reconèixer els seus autors l’endemà
mateix, per més escarni als votants. I ara resulta que qui les va dir de
l’alçada d’un campanar, l’antic alcalde de Londres, Boris Johnson, té tots els
números per succeir la primera ministra defenestrada, mentre que d’altres
candidats a succeir-la, enxampats en petites mentides personals sobre vicis de
joventut han quedat eliminats directament a la mateixa línia de sortida. Francament,
poc anem bé si les grans ensarronades polítiques acaben sent considerades i
perdonades, com es fa amb les mentides pietoses.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL
DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada