PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 4 de juny de 2019)
Que “mentre hi ha vida hi ha esperança” se sol dir per animar algú quan les
està passant magres. I és veritat, llamp me mau!: mentre et puguis aguantar
dret amb ajuda o sense podràs resistir en més o menys bones condicions. Però,
no es tracta només d’aguantar un xàfec com es pugui, procurant mullar-se poc mentre
s’espera que escampi el temporal posant-se a aixopluc, sinó de que el xàfec no t’arreplegui
en calçotets perquè t’has deixat pispar la roba i la cartera com passà temps
enrere no gaire reculats, mentre dormíem feliços la mona consumista,
emborratxats per l’aroma d’un fals benestar promès pels banquers que deixaven
diners a tremuja, vivint en un paradís terrenal virtual que segons els cants de
sirena polítics, economistes, banquers i empresaris de pa sucat amb oli, no
s’havia d’estroncar mai més. Mentre la mamella rajava, fem memòria que no fa
pas tant de tot plegat, pocs preguntaven si es podria pagar la festa, ni si
sempre l’entrada a les bacanals seria gratis. Tanmateix, mentre semblava que
totes ponien hi havia una minoria important de pelacanyes i poca-roba que les
passaven molt magres; però, aquest cantó de la realitat no sortia mai a la foto
perquè feia lleig, esclar. Va ser després, quan la gent alegre i confiada li va
començar a caure el lliri de la mà, que es va adonar de com es passa de
malament fent equilibris per arribar a final de mes amb sous i pensions de
merda i amb els serveis socials retallats. La primera reacció després de
descobrir que algú s’havia rifat el personal ja que no tot eren flors i violes,
fou buscar caps de turc a qui encolomar la culpa dels morts trobats a l’armari,
i la segona, esperar que un “salvador de la pàtria” en versió populista no
militar tragués les castanyes del foc.
A la meva manera de veure, doncs, avui ja hem aprés a còpia de desenganys
que només mentre hi hagi vida hi haurà esperança, sempre que no ens quedem de
braços plegats. Però, dit això, també caldria assumir que si s’aposta per
l’esperança no es pot cometre l’error d’intentar refer la història retornant al
punt de partida, apostant pel mateix model caducat i putrefacte que va
arrossegar-nos pel camí del pedregar. Un model, no em cansaré de repetir-ho
perquè se m’entengui bé, basat en el culte al diner més que en el respecte a
les persones. Mentre fer-se ric i poderós sigui l’objectiu de la vida,
d’esperança se’n podrà tenir cada vegada menys, ja que l’ofegarà l’aparició de
trepes, especuladors, entabanadors que, a base de jocs de mans i magarrufes,
intentaran portar a l’hort de les falses il·lusions als ingenus que es posin a
tret, per tornar-los a desplomar. Si volem aferrar-nos de veritat a l’esperança
cal obligar els governants que apostin fort per les persones i reinverteixin
els beneficis de la societat al seu servei, i no al contrari. Quan l’objectiu
de “tocar poder”, que va tan buscat en aquesta època postelectoral, sigui per
gestionar bé la riquesa en profit de les persones i no per treure’n profit
personal, es podrà recuperar l’esperança en que mentre hi hagi vida hi haurà
esperança.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL
DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada