EN POLÍTICA, L’ENGRANATGE DE LA JUSTÍCIA NO S’ENGEGA SOL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 de juny de 2019)

Avui, que ja estem a la recta final del judici contra els catalans acusats de presumpta rebel·lió, i que dimecres el president del Suprem dirà allò tan solemne de “vist per sentència”, en tractar-se tot aquest procediment d’una vergonyosa causa política impròpia d’un país democràtic, potser sigui el moment oportú per reflexionar sobre una evidència de pissarrí en aquest tipus de procediments penals engegats per enjudiciar idees: la Justícia no acostuma a ficar el nas d’ofici en el desenvolupament de les institucions polítiques ni en com pensen els seus actors; sempre que es posa en marxa la màquina és perquè algú ha premut intencionadament el botó. Per tant, no tinguem cap dubte que sempre hi ha una mà esgarriacries i poc innocent al darrera de cada denuncia, que empeny la repressió de fets o persones relacionades amb ideologies polítiques determinades, sigui per causa d’accions o d’omissions, la majoria de cops per presumpcions temeràries. Les denuncies no tenen potes ni ales i, per tant, no es mouen  soles en direcció als Tribunals. Per citar només uns quants exemples representatius del que afirmo, tots recordareu que quan el Constitucional va tombar l’Estatut del 2010 – que era, no ho oblidem, la darrera possibilitat d’establir una treva assenyada entre Catalunya i l’Estat -, la gracieta de destrossar-lo fins que no el reconegués ni el seus propis pares, va ésser obra dels porcs- senglars amb etiqueta del PP. Admetre les querelles contra en Sandro Rosell (cas Neymar) o en Laporta (cas acció de responsabilitat), no fou caprici d’un jutge desvagat que buscava alguna excusa per passar l’estona, sinó conseqüència de la insistència de dos socis-tapadora de foscos interessos  que per fastiguejar i desestabilitzar una entitat catalana simbòlica, engreixant brames difamatòries. I aquella cèlebre resolució de TSJC sobre la immersió lingüística catalana, tampoc no seria just que se la carreguessin exclusivament els jutges que la van dictaminar, sinó que el desencadenant d’aquella cacera de bruixes en particular, foren les denuncies teledirigides de cinc famílies de parla castellana, que van encendre el misto de la discòrdia en una comunitat que més o menys s’anava apanyant. I ja no parlem de la causa general oberta contra Catalunya, en relació a tot aquest embolic de l’anomenat procés. Si la fiscalia, dirigida i atiada des dels elements més reaccionaris del govern Rajoy, no hagués cridat a rebato contra el dimoni sobiranista, ¿oi que és veritat que actuant més assossegadament i amb menys sectarisme no s’haurien obert ferides institucionals que serà molt difícil, per no dir impossible, de cicatritzar?

Insisteixo, recordeu com la persecució sistemàtica de l’Estatut del 2010 fou iniciativa un partit minoritari a Catalunya, derrotat estrepitosament a les urnes i pràcticament testimonial al Parlament; en efecte, la representació del PP va tirar la primera pedra de la lapidació i n’estaven tan segurs els que varen cometre aquella barbaritat de tenir les espatlles ben guardades, que ni es van preocupar d’amagar la mà. En quan a la demanda de fixar una quota mínima de llengua espanyola a les aules, no us oblideu, repeteixo, que eren únicament cinc entre centenars de milers de famílies, les repatànies amb l’exemplar mètode d’immersió lingüística en vigor a Catalunya des de temps reculats. És possible que la fiscalia i més d’un magistrat hi posés, encantat de la vida, més pa que formatge a l’hora de buscar la manera de parar els peus als coi de rebecs catalans; però, que caram!, no ens deixem enlluernar per mentides punyeteres: els culpables de la persecució i de la repressió de la llengua i de l’autonomia no era la Justícia, sinó aquells que abocaven a la porta dels Tribunals porqueria. No pretenc negar o regatejar a ningú, per poca llevada que faci la gent que els recolzi, el dret a denunciar, recórrer i picar de peus a terra; però, opino que malgrat aquesta manera de burxar sigui legal, no vol pas dir que sigui just ni assenyat un comportament polític tan banyabaix. Sobretot quan es justifica judaïtzar la política no pas per reparar o prevenir perjudicis reals, sinó simplement per fer la punyeta, per despit, per embolicar la troca i no deixar-ne passar ni una als republicans ni als independentistes, sense preveure les seqüeles d’un enfrontament tan visceral i contra-natura democràtica; una mostra fefaent la tenim amb la es va armar arrel de la violació d’un Estatut, aprovat per les Corts i ratificat pel poble a través d’un referèndum convocat amb la benedicció del govern de l’Estat, ofensa que va fer saltar pels aires la capacitat de paciència i la tradicional reserva de prudència dels catalans. Aquella revenja política va encetar la carrera secessionista com ni mai els mateixos catalans, francament, podien imaginar; una reacció que no s’hagués produït si els busca-raons ressentits no s’haguessin anat a queixar al Constitucional; a quins magistrats, mi jugo un pèsol com diria l’estimat Puyal, no els hi feia cap gràcia deixar-se embolicar en picabaralles polítiques de patí d’escola, malgrat no s’hi podien negar a fer el paperot que se’ls hi exigia des de la política perquè, per desgràcia, tenint un placebo de democràcia que se’n fot de la separació de poders, els jutges i magistrats d’aquest país tan singular tenen el cul llogat.            

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM