UNA FORMIDABLE LLIÇÓ DE DIGNITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 de juny de 2019)

Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i un partit polític corrupte, cap llibre d’història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament. Si els suports convençuts i incondicionals d’una part de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades posa pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, quedarà gravada, a la meva manera de veure, en la memòria col·lectiva com una gran lliçó èpica de dignitat i ètica democràtica, que transcendirà l’àmbit territorial català per esdevenir un legítim patrimoni per als demòcrates autèntics de tot el món.

Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense dir una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la sala o dels que seguien l’acte des la pantalla gegant a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure odi, però poc se’n faltava -, dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que espera sentència, imatge que val per mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia entre dos pobles sense parar.

Perdoneu, però per raons obvies la reflexió d’avui la tanco aquí; si us vaga, repasseu els vídeos que immortalitzaran l’episodi històric que acabo d’explicar. Després de tants dies d’indignar-nos per com es distorsionava greument la veritat del que havia passat i estava passant a Catalunya, la lliçó de dignitat personalitzada en els al·legats finals de la dotzena de presos polítics encausats per les mateixes idees que recolzen més de dos milions de ciutadans catalans, no hauria de passar desapercebuda per Espanya, si realment es vol resoldre un greuge institucional que s’arrossega des de tant de temps ençà: el sentiment legítim de sobiranisme que ni l’absolutisme dels descendents de Felip V, ni dues dictadures consecutives han pogut doblegar. Res a veure, doncs, l’espectacle de dignitat i serenitat que ahir van protagonitzar els presos polítics catalans davant el Tribunal Suprem, amb els vergonyants sainets que d’aquí a dissabte es representaran a molts Ajuntaments i Corporacions d’arreu del país. A les portades dels quatre principals diaris madrilenys – El Mundo, El País, ABC i La Razón – no hi trobareu cap referència a l’exemple de dignitat a que m’estic referint. Ben al contrari, el diari dirigit per Paco Maruenda insisteix, mesell i banyabaix, a burxar la ferida i buscar brega amb aquest titular a primera plana: “El defensor del pueblo denuncia que las señales de tráfico en Catalunya están en catalán”. No cal dir res mes: d’allà on no n’hi ha no en raja!

TABRILDE.BLOGSPOT.COM

A LA MEVA MANERA DE VEURE

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM