divendres, 31 de maig del 2019

PROVES DOCUMENTALS CONTUNDENTS, DETALLADES I IMPACTANTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 31 de maig de 2019)
El judici als polítics catalans acusats de rebel·lió ha arribat al capítol de les faves comptades: la prova documental que demostra fefaentment que de violència només n’hi va haver per part dels homes armats enviats pel govern central per destarotar l’exercici pacífic del dret de participar en un referèndum, convocat per posar en relleu quants ciutadans d’aquest territori espanyol eren partidaris de tirar endavant un procés sobiranista. Els vídeos exhibits al Tribunal Suprem palesen que els ciutadans apallissats fent cua als col·legis electorals només defensaven el seu dret a votar, resistint-se a les brutals agressions de policies i guàrdies civils, fent resistència pacífica asseguts a terra mans enlaire, manifestant la seva indignació al crit de: votarem! Contemplant aquells testimonis de violència desproporcionada en grau superlatiu contra víctimes emprenyades però indefenses, s’han de tenir molts pocs sentiments perquè no et rellisquin les llàgrimes o, com a mínim, no et causi aquell espectacle un gran efecte. No sé si us vàreu fixar en la cara de circumstàncies que davant una prova documental tan explícita com irrefutable, posaven els fiscals que sostenien el mantra que les víctimes eren els que feien anar la porra i no pas els estomacats.
Cronològicament, a la meva manera de veure, la repressió del referèndum fou el desencadenant de les actuacions polítiques que es desenvoluparen en seu parlamentària en dies posteriors, fins arribar a la declaració unilateral d’independència. Si sobre la constitucionalitat d’aquells fets posteriors en podríem discutir les formes i els procediments, és evident que no s’haguessin produït si l’Estat no hagués intentat impedir via militari que es posessin urnes perquè els catalans decidissin com pensaven respecte de tirar endavant o no un procés d’independència, que obligués l’Estat ha posar-se les piles i negociar el descontentament general de la ciutadania per la retallada de l’autonomia i, sobretot, dels recursos per mantenir dignament els serveis transferits. És important, al meu parer, no oblidar que si es va arribar al trist espectacle del primer d’octubre, fou degut a l’actitud mesella d’uns quants dirigents espanyols bornis que, capitanejats des del govern per la camarilla d’en Rajoy i des de darrera el canyer per un Aznar ultra, es negaren obstinadament a asseure’s per enraonar civilitzadament amb els legítims representants dels catalans sobiranistes, sobre un conflicte territorial històric. Tanmateix, permeteren activament que es projectés a la resta d’Espanya una imatge impròpia de Catalunya real, alimentant els més baixos instints de gent que, segurament de bona be, van arribar a odiar els catalans a causa de les mentides que s’havien multiplicat des de tertúlies mediàtiques i de redaccions periodístiques apeixades descaradament pels interessos electorals de partits polítics, que portaven i porten escrit a la primera plana del seu programa menysprear i bescantar tot allò que vingui de Catalunya. I a qui l’ofengui la veritat, que s’hi posi fulles, perquè algú les ha de fer aquestes puntualitzacions sobre el que va passar aquell primer d’octubre.        

TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada