Follow by Email

diumenge, 9 de juny de 2019

UN PAÍS QUE TINGUI BONS ÀRBITRES S’ESTALVIA MOLTS CONFLICTES INTERNS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 de juny de 2019)
Sense àrbitre no es pot jugar cap competició, del que sigui. Bé, de jugar-la es pot, però quan sorgeix la primera acció compromesa o discutida, corre-m’hi tothom a posar-hi pau perquè la sang no arribi al riu. La gent civilitzada, per continuar sentint-se’n ha d’acceptar, si pot ser de bon grat millor que a contracor, que algú decideixi amb imparcialitat el desllorigador. Inclús les bèsties, asseguren els experts en conductes, respecten uns determinats codis o línies vermelles que els líders de la manada si convé imposen amb autoritat moral. En una societat tan competitiva i exigent com en la que ens estem, fer d’àrbitre deu ser complicat perquè qui accepta ser-ne honestament i no des de la supèrbia de creure’s estar per sobre del bé i del mal, encara que no ho vulgui ni li agradi ha de treure la raó a uns per donar-la als altres; i els que perden, a vegades no ho paeixen gaire bé i surten amb algun ciri trencat. Potser la gràcia de l’àrbitre consisteixi en saber explicar bé les seves decisions, si convé daurant-les o servint-les al bany maria. No obstant, no ho tinc tan clar que sigui aquesta l’actitud ideal, més aviat penso que l’única manera possible d’emparar-se en l’arbitratge per resoldre els problemes de convivència, es valdre’s del principi més democràtic que hi ha per designar àrbitres, blindant-los i garantint la seva independència: fent que tothom susceptible d’haver-s’hi de sotmetre a la seva mediació participi activament en la seva tria. Si s’escollís a qui es fa confiança per desempatar en cas de discòrdia, abans que el carro no s’estavelli pel pedregar, després ningú tindria excusa per engegar els gossos a l’àrbitre quan un veredicte trenca oracions o plats bonics.
Feta aquesta introducció, amb la qual em penso que tots hi podem estar d’acord, mireu com ho tenim de malparat en aquest país, en quan a àrbitres a qui demanar empara: el Tribunal Constitucional  perd oli per les juntes i la Corona, en funcions de Cap d’Estat, no sap, no pot o no vol amagar les seves debilitats, simpaties o servituds i, massa sovint, ha fet veure que caçava papallones quan gent poc sospitosa de tenir rampells revolucionaris, plantejava seriosos dubtes raonables sobre la seva legitimitat democràtica. Suposo que ningú discreparà si dic que el màxim òrgan de justícia d’un país no pot estar contaminat des de les beceroles pels interessos dels partits polítics als quals els magistrats deguin la poltrona i la menjadora. De cap manera vol dir això que els jutges hagin de renegar de tenir ideologia, ja que les idees amb que algú s’ha educat no es poden esborrar de la nit al dia, però si que se’ls ha d’exigir que tinguin mà esquerra i ferma determinació per submergir-les com si diguéssim en bany maria, des del moment donat que jurin o prometin imparcialitat en l’exercici de la funció d’àrbitres, sempre que jurar o prometre quelcom pel teu honor o posant a Déu per testimoni, es cotitzi com un valor a l’alça.
A la meva manera de veure, doncs, la prioritat principal dels dirigents d’aquest país hauria de ser posar-se mans a l’obra per resoldre, agafant el toro per les banyes i deixant-se de martingales i equilibris impossibles, el desgavell en que es troba la figura de l’arbitratge institucional, arribant fins on calgui per aconseguir-ho. Si no s’és valent en aquesta qüestió tan transcendental, algunes de les partides que s’estan jugant poden acabar a bufetades, en invasió de camp o en desenllaços pitjors. I si això passés, pensem que potser els dictàmens dels oracles estrangers a qui es pot recórrer, estiguin a Brussel·les, a Estrasburg o a l’ONU, á part d’arribar a misses dites potser encara ens les faran passar més putes, perquè com deia la meva àvia, i segur que també la vostra, qui vulgui estar ben servit que es faci ell mateix el llit o, encara més ben trobat, que sempre es millor per a la convivència un bon acord a mitges que complagui totes les parts en litigi, que no pas atiar un plet anys i panys.    
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada