Follow by Email

dijous, 20 de juny de 2019

ELS IMMIGRANTS I ELS REFUGIATS FAN ENROJOLAR DE VERGONYA EUROPA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 de juny de 2019)
Suïssa i Bèlgica van ser de les primeres que van obrir la caixa dels trons, pretenent posar ordre a la barra lliure de la immigració. No van trigar gaire d’altres varies il·lustres membres de la vella Europa, fins no feia pas gaire fervents partidàries d’acollir mà d’obra barata, en apuntar-se al carro dels que desenterraven principis tan arnats com “primer pels de casa” acabant per prendre derivades perilloses, ja que un cop a hom li sona bé aquest criteri caure en la xenofòbia es troba a un pas. Encara no fa quatre dies que a Lampedusa o a Ceuta i Mellilla, carabiners italians i espanyols feien mans i mànigues per impedir el devessall de desgraciats que fugen dels seus països amb una mà al davant i una altra al darrera, expulsats per la guerra, la fam o la persecució. Mentrestant, la consigna de l’UE als governs del sud, des d’on se li cola a la Comunitat el principal flux migratori d’africans que després es filtren a les entranyes de la vella Europa, es impedir com sigui que hi posin els peus i saltin les fronteres; quan l’única política enraonada per erradicar tanta sangonera de miserables seria precisament la contraria: procurar que ningú hagués de fugir del seu país com un pària. Però la vella Europa, tan civilitzada, humanista i mítica marassa acollidora de tota classe de refugiats en temps reculats, encara que fos en funció d’una solidaritat de conveniència, no ha mogut un dit en la direcció correcta, quan encara estava a temps d’evitar l’exili humà massiu de persones desesperades, limitant-se com a màxim a donar suport a campanyes puntuals i benintencionades de subvencions a fons perdut que, massa vegades, només han servit per posar un pedaç i, tanmateix, per enriquir quatre dirigents corruptes, que per manca de control dels donants han queixalat una bona part dels donatius, per fer-hi negocis bruts i engreixar les seves particulars guardioles, mentre la seva gent moria de desnutrició i de pura misèria.
A la meva manera de veure, doncs, enlloc de trencar-se el cap parant paranys per fer desistir els que es juguen la vida a la ruleta russa per entrar en un primer món on se’ls hi ha dit que lliguem els gossos amb llonganisses, costaria menys en diners i vides humanes desenvolupar econòmicament els països tercermundistes, començant per restituir o compartir la propietat legítima dels recursos naturals que exploten les potencies que els han colonitzat i sodomitzat per impedir que puguin generar riquesa suficient per aspirar a un nivell de vida digne. Esclar que aquests raonaments no són ben rebuts per aquells que s’han fet immensament rics i poderosos, atiant guerres tribals on es matin entre ells o deixant que les periòdiques epidèmies deixin baldats els que poden sobreviure amb els rossegons que sobren de la taula dels fartissos. ¿Tan difícil seria, per exemple, urbanitzar i bastir construccions sòlides com les de les nostres ciutats, per substituir les barraques de canya o fang i les precàries o inexistents infraestructures en equipaments? ¿Què impedeix que l’ONU serveixi per quelcom més que per arbitrar, a més a més sense cap autoritat creïble, els conflictes que els seus principals socis van atiant, i miri de posar d’acord la comunitat internacional per malgastar dinerals en material bèl·lic, bacanals nuclears o competicions per dominar l’espai exterior, proposant-se sincerament fer sostenible i còmoda la vida de les persones a l’espai interior, perquè quan ben administrada la riquesa hi hauria recursos per tothom i ningú es veuria obligat a emigrar, simplement per sobreviure? Em va fer un gran efecte llegir una pintada en una paret que definia el drama humà de la immigració: “una mare, mai posaria els meus fills en una barcassa si no tingués la seguretat que la mar és més segura que la terra”. Impactant, oi? ¿Per què els líders de les grans potencies mundials no s’han plantejat, per eliminar aquesta tragèdia humana, una alternativa diferent a sabotejar els desembarcaments o engarjolar en camps de concentració disfressats de campaments solidaris els que aconsegueixen tocar terra? Des de fa mesos, Europa mira de fer empassar als immigrants la amarga medicina de que fan nosa, per la senzilla raó que els europeus també les passen magres i no hi ha feina ni pels seus ciutadans. Quina hipocresia! Mentre es donen aquestes excuses de mal pagador, encara que moltes siguin certes perquè no hi ha voluntat d’actuar de cap més manera que a la defensiva, no s’atura ni un sol instant la maquinaria de la guerra a la menuda, ni l’escalada armamentista cada vegada més sofisticada.  
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada