PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 5 de juny de 2019)
Com era previsible, el Tribunal Suprem ha suspès cautelarment l’exhumació
del cadàver de Franco del mausoleu faraònic, construït a pic i pala i de franc pels
presoners republicans vençuts a la guerra i condemnats a treballs forçats, al
Valle de los Caidos. El general guanyador de la guerra civil senzillament perquè
havia matat i massacrat més cossos que els combatents de l’altre bàndol, es va guanyar
a pols la reputació de criminal i de sanguinari no per la seva gestió de la
guerra - que també, si tenim en compte la seva condició d’insurrecte -, sinó perquè
un cop acabada la guerra va signar “enterados” a tremuja, autoritzant l’afusellament
sumari de més de vuitanta mil civils condemnats en el transcurs d’unes pantomimes
de judici, sense respectar cap de les garanties processals que els seus impresentables
néts reclamen avui per a les despulles de l’avi cràpula.
I que consti que exhumar el cadàver d’aquell home sense escrúpols, no es
tracta només d’una qüestió d’higiene democràtica, sinó d’estricta justícia. Mai
de la vida una societat equilibrada i raonablement sana pot consentir que un
repressor institucional durant quasi quaranta anys, sigui enterrat en un monument
nacional, amb tots els honors de cap d’estat, sota la protecció d’una part integrista
i talibana de l’església catòlica, convertida la tomba d’aquest sàtrapa en
centre de pelegrinatge pels nostàlgics del règim feixista que encapçalava i encarnava
Franco junt amb la seva camarilla. Tanmateix, encara menys consentint que formi
part de la ruta monumental espanyola que la majoria d’agències de viatges ofereixen
al turisme indiscriminadament, com si fos l’octava meravella del món; realitat
que no sé si els hi surt gaire a compte als que enyoren la dictadura, perquè
per poc senderi que tinguin els turistes, la majoria es deuen sorprenen, en
tant que testimonis incrèduls, d’una altra mostra del cretinisme polític “made
in spain”.
El Tribunal Suprem ha estimat el recurs dels familiars
d’en Franco perquè segons els magistrats diuen en la seva interlocutòria, no
se’ls pot deixar desemparats als que ploren amb llàgrimes de cocodril el
dictador. Manifestació que, a la meva manera de veure, és quelcom més que una
decisió desafortunada: jo diria que s’escauria més aviat parlar d’escarni,
sarcasme o directament d’ofensa, si es mira amb els ulls secs de tan plorar dels
centenars de familiars de republicans militars o civils, enterrats en foses
comunes quina situació en molts casos encara s’ignora i quan es coneix s’entrebanca
l’exhumació, ciutadans que es dolen de no rebre una empara similar pels drets dels
seus morts a la que es concedeix generosament als néts del culpable principal,
que tants cossos no puguin ésser identificats i retornats a les famílies,
perquè els enterrin com es mereixerien i descansin en pau.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL
DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada