PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 8 de juny de 2019)
LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS
Actualment hi ha a
Catalunya 119 municipis distingits com a Vila Florida, en reconeixement a la
seva tasca per a la millora de l’espai urbà. Els aspectes que es valoren de
cada municipi són la superfície verda i enjardinada, la diversitat i
singularitat floral, la funcionalitat i la integració paisatgística dels espais
i l’estat de manteniment. Però penso que aquesta distinció perquè tingui sentit
no hauria de ser només iniciativa dels ajuntaments sinó de tots i cadascun dels veïns del poble. En
tornar a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre els cent i
escaig de balcons i finestres on se n’hi podrien posar, només a tres s’hi veuen
flors: un és casa meva. Jo hi tinc geranis penjats de la paret del balcó, a
l’estil andalús, perquè es vegin millor passant pel carrer i no em carreguin de
pes i humitat el sòl del balcó. En tot el carrer, però, som franca minoria els
balcons florits, encara que fem patxoca. De tota la vida, a casa ens han agradat
les flors, si bé al meu humil balcó, potser perquè li toca el vent que baixa
acanalat des de Montserrat a la mínima que bufa, només s’hi aclimaten els
geranis; però, en ple esclat primaveral la borratxera i la sensació d’orgull no
es pot explicar a qui no li agradin les flors, ni tenir el balcó o la finestra
com petits jardins. És comparable a la dificultat de compartir la satisfacció
que dona ser propietari d’un gos o d’un gat amb qui no tindria animals de
companyia ni regalats. Igualment passa quan pretens justificar-te amb un veí
escèptic del perquè t’agraden les flors: sovint només veient la cara que hi
posa de perdona-vides, acabes de deixar córrer l’esforç d’explicar-te. Però,
¿us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria dels
seus balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors multicolors,
ben ufanoses.
Tanmateix, ¿heu pensat en com milloraria el caràcter de les
persones? A la meva manera de veure, encara que us sembli mentida, quan tractes
amb gent que està encantada amb el cromatisme floral que llueixen les façanes
de les seves cases, t’adones que són persones predisposades a ésser amables, extravertides
i simpàtiques, almenys més que no pas les que passen de tanta floritura, que malgrat
siguin bones persones tenen més tendència a ser eixutes i rampelludes. Tenir
flors ben cuidades al balcó o a la finestra està a l’alçada de tots els pressupostos
i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor i una mica de
temps. Ara bé, qui sap si la manca d’humor és la raó principal perquè a tants
balcons i finestres dels nostres pobles, inclús als parterres de les seves places
públiques, no els hi ha arribat la primavera. Algú em fa observar que això de
posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que la gent primer
s’ha de sentir feliç, ja que quan es passen magres no s’està per segons quines coses.
Jo li replicaria que per ésser feliç n’hi ha prou amb molt poca cosa, només cal
proposar-s’ho; però, el repatani em fa que no amb el cap, que hi ha gent que no
arriba als mínims vitals per sentir-se feliç. Li dic, mig emprenyat, que no
segueixi per aquest camí, perquè al final amb la seva lletania de misantrop
m’obligarà a treure els geranis del balcó per vergonya de pretendre ser feliç
malgrat tot, i fins a semblant claudicació no penso arribar: les passo magres
com tothom, o potser una mica més i tot, que cadascú se sap la seva processó, sobretot
els pensionistes que sempre ens fan estar amb la por al cos els malcosits de
governants que patim. Però, guaita, que s’hi posin fulles perquè ningú em farà
renunciar a les petites engrunes d’alegria que em permeten ser feliç i mantenir
la il·lusió. És la meva manera de resistir i de no donar a cap sapastre la satisfacció
de veure’m anorreat o eixorc. El secret de la felicitat està en tenir més vida
interior pròpia que els que guanyen diners a cabassos, a més a més potser a
l’esquena d’algun esgarrapacristos. Però ja em cuidaré prou de no escampar
massa alt la immensa felicitat que em proporcionen el meus geranis, perquè
algun aprenent de bruixot que arribi a l’ajuntament pot tenir la temptació de
treure’s de la màniga un impost per als propietaris de balcons florits.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL
DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada