Follow by Email

dissabte, 8 de juny de 2019

LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 8 de juny de 2019)
LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS   
Actualment hi ha a Catalunya 119 municipis distingits com a Vila Florida, en reconeixement a la seva tasca per a la millora de l’espai urbà. Els aspectes que es valoren de cada municipi són la superfície verda i enjardinada, la diversitat i singularitat floral, la funcionalitat i la integració paisatgística dels espais i l’estat de manteniment. Però penso que aquesta distinció perquè tingui sentit no hauria de ser només iniciativa dels ajuntaments sinó de tots i cadascun dels veïns del poble. En tornar a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre els cent i escaig de balcons i finestres on se n’hi podrien posar, només a tres s’hi veuen flors: un és casa meva. Jo hi tinc geranis penjats de la paret del balcó, a l’estil andalús, perquè es vegin millor passant pel carrer i no em carreguin de pes i humitat el sòl del balcó. En tot el carrer, però, som franca minoria els balcons florits, encara que fem patxoca. De tota la vida, a casa ens han agradat les flors, si bé al meu humil balcó, potser perquè li toca el vent que baixa acanalat des de Montserrat a la mínima que bufa, només s’hi aclimaten els geranis; però, en ple esclat primaveral la borratxera i la sensació d’orgull no es pot explicar a qui no li agradin les flors, ni tenir el balcó o la finestra com petits jardins. És comparable a la dificultat de compartir la satisfacció que dona ser propietari d’un gos o d’un gat amb qui no tindria animals de companyia ni regalats. Igualment passa quan pretens justificar-te amb un veí escèptic del perquè t’agraden les flors: sovint només veient la cara que hi posa de perdona-vides, acabes de deixar córrer l’esforç d’explicar-te. Però, ¿us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria dels seus balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors multicolors, ben ufanoses.
Tanmateix, ¿heu pensat en com milloraria el caràcter de les persones? A la meva manera de veure, encara que us sembli mentida, quan tractes amb gent que està encantada amb el cromatisme floral que llueixen les façanes de les seves cases, t’adones que són persones predisposades a ésser amables, extravertides i simpàtiques, almenys més que no pas les que passen de tanta floritura, que malgrat siguin bones persones tenen més tendència a ser eixutes i rampelludes. Tenir flors ben cuidades al balcó o a la finestra està a l’alçada de tots els pressupostos i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor i una mica de temps. Ara bé, qui sap si la manca d’humor és la raó principal perquè a tants balcons i finestres dels nostres pobles, inclús als parterres de les seves places públiques, no els hi ha arribat la primavera. Algú em fa observar que això de posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que la gent primer s’ha de sentir feliç, ja que quan es passen magres no s’està per segons quines coses. Jo li replicaria que per ésser feliç n’hi ha prou amb molt poca cosa, només cal proposar-s’ho; però, el repatani em fa que no amb el cap, que hi ha gent que no arriba als mínims vitals per sentir-se feliç. Li dic, mig emprenyat, que no segueixi per aquest camí, perquè al final amb la seva lletania de misantrop m’obligarà a treure els geranis del balcó per vergonya de pretendre ser feliç malgrat tot, i fins a semblant claudicació no penso arribar: les passo magres com tothom, o potser una mica més i tot, que cadascú se sap la seva processó, sobretot els pensionistes que sempre ens fan estar amb la por al cos els malcosits de governants que patim. Però, guaita, que s’hi posin fulles perquè ningú em farà renunciar a les petites engrunes d’alegria que em permeten ser feliç i mantenir la il·lusió. És la meva manera de resistir i de no donar a cap sapastre la satisfacció de veure’m anorreat o eixorc. El secret de la felicitat està en tenir més vida interior pròpia que els que guanyen diners a cabassos, a més a més potser a l’esquena d’algun esgarrapacristos. Però ja em cuidaré prou de no escampar massa alt la immensa felicitat que em proporcionen el meus geranis, perquè algun aprenent de bruixot que arribi a l’ajuntament pot tenir la temptació de treure’s de la màniga un impost per als propietaris de balcons florits. 
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada