TRENTA MONEDES DE PLATA, AL CANVI ACTUAL: MIG MILIÓ D’EUROS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 3 setembre de 2018)

.- Ja tenia entès, ja, que la inflació s’havia desbocat de mala manera, però no m’havia adonat de com n’era d’important i d’esbojarrada l’escalada del cost de la vida, que s’ha convertit en una tragèdia o una oportunitat, segons la capacitat de cadascú per a sobreviure. No me n’havia adonat fins ara, que he comprovat que les trenta monedes de plata que es va embutxacar un tal Judes, a canvi de fer un encàrrec del govern de l’infanticida Herodes, avui podrien equivaldre a mig milió d’euros. No sé de quina bossa o partida pressupostaria varen sortir aquelles trenta monedes, ni si anaven directament a càrrec del fons de rèptils gestionats per l’inefable fariseu Caifàs, però sigui com sigui n’estic convençut que a la llarga varen pagar-les, si us plau per força, amb diners o dinars, els contribuents de l’època, que són els que sempre paguem el pato de les “alegries” dels governants de mans foradades. Em temo que suara acabarà passant igual amb la provisió de fons per mig milió d’euros, amb els quals el tòtila govern espanyol pensa treure les castanyes del foc a un jutge d’aquí que la justícia d'allà vol jutjar, perquè li demana explicacions per algunes decisions polèmiques que, segons els ciutadans que les han denunciat, una bona part de l’opinió pública i d'alguns dels seus col•legues juristes, conscient o inconscientment dictades, han entorpit com a mínim, per no dir sabotejat, l’exercici dels seus drets a parlamentaris elegits democràticament pel poble, privant-los de llibertat o forçant-los a l'exili per no anar a la presó.

A banda de qui acabarà pagant les factures dels plats trencats, no acabo de veure la necessitat que el govern espanyol s’hagi de fer càrrec de les minutes d’advocats forans per defensar qualsevol membre de l'administració pública, quan hi ha un repertori més que suficient d’advocats de l’Estat, carregats de màsters en tot, que saturen les menjadores de l'Estat, d'alguns dels quals no hi ha constància de en què s'ocupen, fins al punt que alguns malpensats els buscarien al departament de paràsits. No fora, doncs, cap disbarat que dos o tres dels més eixerits d’aquesta colla d’eminències a l’ombra, es fessin càrrec de la defensa del jutge en qüestió, a compte de les seves nòmines ordinàries; almenys els contribuents ens estalviaríem d’assumir el mig milió d’euros que, en principi, costarà la festa. Doncs ja se sap que quan et poses en mans d’advocats per resoldre un plet, sempre acabes pagant el gust i les ganes, sovint els doble del que s’havia aprovisionat, perquè d’imprevistos en el tràmit d’un expedient judicial n’apareixen més que de bolets en una bona anyada. Sobretot quan s’ha de tractar amb bufets estrangers, acostumats a facturar a tant per segon, passant-se de llestos marejant la perdiu als passerells que per allò que són de fora els hi fan confiança cega. Desenganyem-nos, no hi ha cap picaplets que treballi per amor a l’art, ni els que diuen que ho fan per idealisme o per amistat. I si no que ho preguntin als pagesos de casa nostra que tenen apresa la lliçó, ja que la majoria en porten una pila de plets sobre les espatlles per herències i propietats i cap els hi ha sortit de franc, ni els que varen guanyar. No vull ésser pessimista, però aquest pato també l’acabarem pagant els cornuts de sempre. Us hi voleu jugar un pèsol?