MÉS PÓLVORA DEL REI MALGASTADA A BÈLGICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 setembre de 2018)

- Bona la clavat un jutge de primera instància de Gante, desestimant l’extradició a Espanya del raper Valtonyc. Aquest personatge pràcticament desconegut fins fa quatre dies, com recordareu s’ha fet famós gràcies a ser condemnat per l’Audiència Nacional a tres anys i escaig de presó com a culpable d’un delicte de terrorisme verbal mitjançant la fona de les lletres incendiaries, provocadores, descarades i irreverents d’unes cançons totxes, però que la justícia belga ha considerat “un exercici de la llibertat d’expressió” que el seu codi penal no castiga i, en conseqüència, ha donat carbassa a les pretensions espanyoles de fer-lo tornar per complir la condemna a la presó. La Fiscalia espanyola, igualment com ha actuat en l’assumpte Puigdemont i companyia i em temo que passarà també amb la defensa aferrissada del jutge Llarena denunciat per prevaricació, ha disparat a tort i a dret utilitzant “pólvora del rei”. Aquesta referència, mai més ben escollida en relacionar la reflexió d’avui amb Bèlgica, ve a tomb de que entre les companyies dels terços – un dels quals ocupava en temps reculats Flandes, com si fos una província més de l’imperi espanyol de l’època -, era tradició que cada soldat a sou s’apanyés com pugues per comprar amb la seva paga la pólvora i la munició que necessitava per combatre a la guerra. Els soldats només se n’estalviaven de rascar-se la butxaca quan els terços assetjaven una ciutat, en quin cas les bales i la pólvora es subministraven a dojo a càrrec dels polvorins de l’artilleria reial, raó per la qual com que la munició era de franc els soldats deien que en emprar la pólvora del rei disparaven a tort i a dret amb més alegria que mai i, per descomptat, sense estalviar les provisions.

A la meva manera de veure, amb aquesta anècdota que m’he permès manllevar de la petita història en escriure la reflexió d’avui, vull remarcar la morterada que li costa a l’Estat espanyol entossudir-se en defensar a Europa una jurisprudència nacional que no està posada al dia perquè en alguns criteris jurídics importants manté discrepàncies no només de matis sinó de fons amb directives comunitàries. El problema de tot plegat és que Espanya no combrega id eològica ni democràticament amb l’esperit obert de moltes d’aquestes directives i criteris adequats als temps que corren i, per tant, no ha tingut cap pressa ni potser massa interès en incorporar-les al corpus legal propi. Però quan la partida jurídica es juga fora de casa i les regles de joc que regeixen en altres contrades no s’assemblen gaire a les que la fiscalia argumenta en favor de les seves pretensions, entestar-se en no baixar del burro té un cost fantàstic que el país no es pot permetre tant en termes econòmics com de prestigi. Un cost considerable que és una autèntica ruïna per a una hisenda endeutada fins a les celles; repeteixo, des d’un punt de vista pràctic però, sobretot, des de l’estricta viabilitat dialèctica; aquesta obstinació en fer el ridícul mantenint peti qui peti per orgull una doctrina carrinclona i carca en relació als comportaments de la societat del segle XXI, no he trobat millor manera de caricaturitzar-la gràficament que recorrent a la metàfora de la pólvora del rei. Si enlloc de perseguir per tota Europa ciutadans com si fossin autèntics malfactors malgrat els presumptes delictes dels que se’ls acusa aplicant l’imaginari jurídic espanyol no encaixen amb els codis penals comunitaris, s’escoltés més el sentit comú, el seny i l’experiència de juristes de referència que no pas únicament la xerrameca d’una fiscalia sovint banyabaixa per exigències orgàniques de la superioritat política, tal vegada la imatge de la justícia espanyola no acabaria fent petar de riure a mig món per arnada i tinyosa. I com que no és la primera vegada ni serà l’última que des d’alguna fiscalia intrèpida es dispararà amb pólvora del rei, potser seria hora que es despolititzés, com reclama Europa, el consell del Poder Judicial i aquest organisme prengués nota de la necessitat de refredar alguns fogots dels polítics que volen interferir descaradament en l’administració de justícia, malgrat ho neguin tirant la pedra i amagant la mà.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.