FUGIM DELS QUE VOLEN SER MÉS PAPISTES QUE EL PAPA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 31 d’agost de 2018)

.- Que Déu us agafi confessats, si a l’hora de fer una gestió, sobretot a qualsevol departament de l’administració pública, us topeu amb un d’aquests personatges impertinents i fastigosos que volen ser més papistes que el papa. De fet, us en podeu trobar d’aquestes paparres a tot arreu on tinguin atenció al públic, però sembla que als que us atenen des de l’administració municipal, autonòmica o estatal se’ls hi pot exigir un plus d’empatia perquè, en definitiva i encara que molts d'ells fan veure que això els hi rellisca, l’administrat que tenen davant del taulell amb el cul estret per si falta algun paper, és qui els hi paga el sou. La darrera mostra d’intransigència burocràtica l’hem detectat no fa pas gaire en la interpretació i aplicació de la llei de protecció de dades, un vertader calvari si qui t’atén és un repatani. En alguns casos, la majoria en l’àmbit hospitalari, no solament alguns dels membres del personal d’atenció a l’usuari es varen passar tres pobles, sinó que s’oblidaren de la més elemental qualitat de qui està de cara al públic: el sentit comú. Molts interpreten la norma al peu de la lletra, sense tenir en compte la mínima tolerància.

Totes les persones naixem amb un rei al cos, i solament és una qüestió d’educació que l’estaquem al quarto de les rates o el deixem dominar-nos el tarannà; en aquest cas, la majoria dels que es decanten per la segona opció, a part d’autoritaris i setciències, pequen de ser més papistes que el papa. És a dir: no es conformen interpretant la llei amb flexibilitat, sinó que inclús en fan lectures que el propi legislador no havia previst. Però el problema és qui té aquest vici – jo no en diria tara ni malaltia, francament -, és que sent perepunyetes sense necessitat fan mal. I a vegades, fins i tot molt de mal. Però el pitjor de tot plegat, és que qui els ha de patir no sap a quins arguments recórrer perquè baixin del burro, sobretot quan no es tracta simplement de caps quadrats, sinó d’aprenents de mala persona. Però, per desgràcia, de gent d’aquesta mena no només se’n troba darrera els taulells d’atenció al públic, sinó en qualsevol racó de la societat: els distingireu perquè uns pequen per pesats, d’altres per pedants i un grapat, més nombrós del que sembla, els podríem considerar persones sense criteri, sense capacitat per improvisar i prendre iniciatives, que es limiten a seguir el guió que porten escrit o les ordres que els hi han donat..