Follow by Email

dilluns, 10 de setembre de 2018

AGAFAR ELS PINZELLS DE GRAN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 setembre de 2018)
- Aquests dies, els casals i clubs de jubilats van a la recerca de clientela per omplir aules i tallers destinats a grans persones que una vegada retirades de la vida laboral mantenen les inquietuds i la vitalitat de la joventut i volen reprendre aquelles aficions o il•lusions que havien aparcat per diverses circumstàncies de la vida. Una part important d’aquest col•lectiu es decanta per desenvolupar activitats manuals, però també n’hi ha bastants que trien les artístiques, entre les quals destaca la pintura; potser perquè pintar o dibuixar fou un dels primers impulsos que tingueren els humans per expressar-se amb gargots a les parets de les seves primitives cavernes. Fins que, en evolucionar i civilitzar-se, aquell grafisme primitiu es convertí en una eina més perfeccionada per veure i fer veure totes les cares de la realitat polièdrica del món en que vivien. El pintor sol tenir els conceptes existencials més clars que no pas el científic, encara que sembli mentida, perquè el pintor coneix bé els colors de la seva paleta que combina hàbilment, mentre que el científic sovint no sap quin és el principi de la matèria que pretén estudiar o definir. Una taca o una pinzellada de pintura, en canvi, simplement deixada anar damunt una tela verge pot semblar una silueta llunyana, indefinida, etèria, sense que calgui acostar-se-li amb una lupa per discernir els braços, les cames, la fesomia o la roba que vesteix la figura. Penso que perquè una pintura pugui considerar-se una obra d’art n’hi ha prou amb que insinuï una impressió o una sensació, deixant a cada espectador la llibertat i la gosadia d’interpretar-la subjectivament, segons el desenvolupament de la seva fantasia i l’estat d’ànim.

Com que la majoria de grans persones que agafen els pinzells a la vellesa no pretenen pas treure’s un títol acadèmic sinó passar l’estona recreant des de la imaginació o la inspiració sensacions indefinibles o, també, reproduint imatges o paisatges a partir d’un model o d’una làmina, agafar els pinzells resulta per elles l’activitat més escaient degut a que es tracta d’una pràctica artística contestaria, ja que l’artista honest no pretén la immodèstia de captar objectivament, tal com és, la realitat que trasllada a la tela, sinó que es conforma deixant constància de tantes interpretacions subjectives de la realitat com se li acudeixin. A la meva manera de veure, doncs, l’artista de veritat no és aquell tocat i posat artesà que utilitza perfectament una tècnica, sinó més aviat aquell desguitarrat i esperitat que se’n val d’un mètode artístic per expressar la seva percepció personal, intransferible i única d’un boci de naturalesa concreta o barrufada. En Modest Cuixart se’n mofava, amb aquella sornegueria intel•ligent pròpia dels genis, de la feinada dels artistes en general - i en aquest capítol, pel meu compte ens incloc també als escriptors -, definint-la d’aquesta faisó: “els artistes pertanyen a la casta social dels ganduls, que treballen cada dia de sol a sol”. La gent que a la seva vellesa – el terme “gent gran” sincerament me la porta fluixa i la utilitzo tan poc com puc o la substitueixo per “grans persones” -, agafa els pinzells per realitzar una il•lusió de joventut ho fa sense cap finalitat concreta de fama ni de lucre, sinó que s’hi posa a pintar amb tanta naturalitat com l’ocell canta. Qui sap si és per aquesta raó, francament, que m’agrada més la producció de les persones que en pintar volen experimentar amb total llibertat fins on les porta la seva fantasia en un moment donat d’inspiració, que no pas la d’aquells deixebles predilectes del mestre de torn, que es limiten a calcar obedients làmines de naturalesa morta o de paisatges embalsamats. No discuteixo si els resultats obtinguts seguint els consells sensats dels mestres ortodoxes i acadèmics resulten més nets i polits, però no em negareu que en aquest tipus d’obres clonades s’hi troba a faltar la gràcia de la espontaneïtat, l’ànima de l’artista. En qualsevol cas, tant si es pinta copiant com si es fa a la babalà estimulat des de la imaginació, per gran que sigui l’artista se sentirà viu i en plenitud de facultats si ho fa amb entusiasme. Pintar, escriure, cantar en una coral o fer manualitats, fins i tot anant amb crosses són activitats que es poden practicar mentre es tingui el cor jove.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada