AVUI TINC SARDINES FRESQUES PER ESMORZAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 5 setembre de 2018)

- N’estic tan tip d’escoltar les mateixes noticies repetides una i altra vegada fins al sadollament, que cada dia passo més d’estar pels noticiaris i els programes d’intercanvi d’opinions, perquè massa sovint els que volen imposar la seva veu a les tertúlies polítiques són els més indocumentats, que vés a saber si a sou d’algú no ensarronen l’audiència expressament amb quatre ximpleries i mitges veritats; per tant, si per cas engego la tele es per veure alguna pel•lícula entretinguda o una bona crònica de viatges que em desembussin el terrat de cabòries, de migranyes i de diarrees mentals. No obstant això, estic al corrent de què passa al món dedicant sense intermediaris tres quarts d’hora cada matí - ni un minut més, que ja n’hi ha ben bé prou per fer-te’n una idea -, a donar una llambregada a les portades dels cinc principals diaris catalans, espanyols, francesos, italians, anglesos, nord-americans, alemanys, xilens, argentins, mexicans i veneçolans, que tinc seleccionats a l’ordinador. I amb aquesta ració d’actualitat asèptica i ressumida en titulars m’apanyo i quedo ben servit per a no semblar un tanoca a les converses i pogué parlar de tot, amb coneixement de causa. Feta aquesta carregada informativa matinal, em queda la resta del dia lliure per escriure, passejar, fer barrila amb qui vulgui i donar-me petites alegries gastronòmiques, al meu abast econòmic i culinari. Avui, per exemple, per esmorzar em penso fer mitja dotzena de sardines a la planxa, acompanyades d’una amanida de ceba tendra, unes quantes olives trencades i una gerreta de vi negre del Priorat, batejat amb gasosa. Per postres, un tall de meló i un préssec de vinya, ara que estan al seu punt. Jo sóc d’esmorzars de forquilla, com el comú amic Rafel Llarch, que durant tantes setmanes ens fa dentetes al seu mur de Facebook amb l’esmorzar de pagès amb que cada dia es dóna un homenatge.

A la meva manera de veure, doncs, només si relativitzem severament el bombardeig de declaracions i contradeclaracions polítiques que acaben desorientant, i neutralitzem el reguitzell de males notícies de tota mena que no ens deixen ni espai per pensar i trobar temps per dedicar-lo a les activitats quotidianes que realment ens fan feliços, estarem preparats per sobreviure sense prendre mal en aquest món cada vegada més caòtic, desguitarrat, estrambòtic, egoista i cruel. Per la meva banda, a part d’escriure, llegir i polemitzar amb qui s'escaigui, una de les coses que més m’agrada de fer es cuinar sense pretensions plats senzills, d’aquells que conserven els sabors dels fogons de la mare o de l’àvia. Un d’aquests plats, per exemple, són les sardines que em faré avui per esmorzar, a la planxa a falta d’una bona brasa, perquè l’Agustí, el meu peixater de confiança, en tenia ahir de ben grassonetes i fresques. Les posaré a coure sense fer-les l’autòpsia prèvia – la meva dona diu que és una heretgia gastronòmica no escapçar-les-hi el cap i netejar-les, però jo li replico que hi ha d’haver gent per tots els gustos -, i fent servir només els dits de coberts, les deixaré amb l’espina pelada. Entre queixalada i queixalada, un bocí de ceba ben adobada amb vinagre i sal ... Els àngels hi canten en els esmorzars de forquilla i encara està per demostrar que ningú se n’hagi anat al canyet per ser-ne devot; en canvi, amb els sopars, veieu, sí que s’ha de mirar més prim, perquè no és bo anar-se’n a clapar amb la panxa plena. Per anar-se’n al llit, una sopa, una fruita o un iogurt i una tassa d’herbes, que a l’hora d’esmorzar ja farem les paus. I com deia l’avi quan es va considerar vell: “a viure, que són quatre dies i tres ja han passat!” I l’àvia hi afegia, encara em sembla que la sento remugar: “i no et facis mala sang per res, nano, el que tin-gui de venir ja ens ho trobarem. No cal pas que patim abans d’hora”