Follow by Email

dijous, 6 de setembre de 2018

S’HI POSIN COM S’HI POSIN ELS ESPANYOLS, NO HI HA SOLUCIÓ SENSE REFERÈNDUM


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 6 setembre de 2018)
- Llevat que no vulguin espatllar el bon veïnatge i la convivència a hòsties, repetint per enèsima vegada la història de sotmetre Catalunya per la força (els 600 antiavalots aquarterats a la caserna del Bruc, no tranquil•litzen). Perquè, si de veritat els que se senten només espanyols volen trobar una solució definitiva al “problema catalán” que s’arrossega des de fa segles, no tindran més remei que baixar del burro i permetre als que se senten primer catalans decidir com han d’encaixar les sensibilitats i els interessos de les dues nacions, per viure en pau: o barrejats, o separats però quedant amics, o renyits a mata-degolla... I d’eina per decidir només n’hi ha una, aquí i a la Xina: se’n diu referèndum. És a dir: que cada ciutadà dipositi una papereta dintre una urna i expressi el seu parer. Però perquè aquest experiment sociològic acabi bé i posi fi al conflicte, cal que cadascuna de les parts implicades jugui net i no s’amagui rocs a la faixa. Jugar net vol dir que totes les opcions possibles d’ésser consultades s’incloguin en la pregunta i, per tant, que no se’n prohibeixi ni una argumentant que no és legal, sobretot si aquest veto a una pregunta concreta es basa en la llei de l’embut. En resumides comptes, que no és de rebut la proposta de referèndum que ofereix Pedro Sánchez, excloent de la consulta cap referència a l’opció independentista que defensen a la vora de dos milions de ciutadans. Plantejar un referèndum només per decidir sobre models o competències d’autogovern, no desllorigarà de cap manera el conflicte sinó que l’encebarà més.

Prenent com a referència fiable els resultats obtinguts en les darreres eleccions autonòmiques, per cert amb una participació excepcional, les diverses sensibilitats sobiranistes varen guanyar la majoria parlamentària per pèls, però es quedaren a 3 punts i escaig de la majoria social. D’aquesta realitat política indiscutible només se’n pot fer una única lectura: que el sobiranisme no pot imposar a una mica més de la meitat del país la secessió per via unilateral i, tanmateix, tampoc l’unionisme constitucionalista pot menysprear ni amenaçar una minoria tan considerable com per merèixer respecte, i que se la tracti d’igual a igual en un diàleg amb voluntat de pactar la treva o l’armistici sobre unes bases justes i democràtiques. Malgrat que diferents lobbys instal•lats a l’establishment espanyol influeixen en els analistes polítics perquè moguin gresca en pro d’un avançament de les eleccions, com que la majoria d’aquests analistes i de la classe política que encara els hi fa cas pequen de miopia o estan encegats pels interessos que se’ls hi cremen, els seus anàlisis i consells tenen el mateix valor que el paper d’estrassa: no càpiga a ningú cap dubte que a Catalunya la correlació de forces després d’unes eleccions, amb petites correccions sense transcendència, seguirà sent la mateixa que ara.

En conseqüència, a la meva manera de veure, els hi agradi o no als espanyols s’haurà de desempatar el fiti-fiti mitjançant un referèndum pactat. I què diantres s’ha de pactar, sinó les regles de joc? Evidentment, unes regles de joc que garanteixin homologar democràticament el resultat electoral i, sobretot, que els participants puguin pronunciar-se lliurement i en igualtat de condicions sobre totes les opcions possibles per solucionar el conflicte, sempre que aquestes tinguin un suport apreciable: independència, federalisme o autonomia. De cap manera es pot limitar, doncs, la consulta a una única pregunta respecte de la dosi d’autogovern, com defensa un Pedro Sánchez que no se sap si parla en nom propi o té la benedicció de totes les baronies i ànimes socialistes. En tot cas, qui s’entesti a aquestes altures en proposar als catalans un referèndum ranc, palesarà que no toca de peus a terra i cometrà l’enèsim greu error polític respecte de Catalunya. Potser que ho tinguem en compte, doncs, aquest 11 de setembre no afluixant ni un pam la pressió civilitzada i pacífica per exigir un referèndum de primera categoria, perquè no és delicte i no li queda al govern de Madrid cap altre remei, per sortir de l’atzucac. I quan es pacti el que s’hagi de pactar, caldrà que s’inclogui una comissió internacional de verificació perquè les dues parts enfrontades acceptin sense reserves i democràticament els resultats i perquè els governs de totes dues bandes, quan més aviat millor, es posin a treballar per a les persones i no per a les seves estratègies partidistes. Finalment, que quedi clar també que amb el referèndum no n’hi haurà prou per normalitzar la situació si abans no es desactiva la barbaritat democràtica de mantenir polítics a la presó per les seves idees, sigui per la via d’una sentència absolutòria que seria el més raonable, o per tenir preparat immediatament un decret d’indult polític. Perquè amb polítics a la presó, cap referèndum servirà de res. Em sembla, honestament, que aquesta reflexió la tenia de fer just avui, a quatre dies de la Diada i un any dels fets que varen desencadenar la represàlia estatal, per respecte i responsabilitat davant els centenars de lectors que em fan confiança diàriament entrant al Blog.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada