PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dijous 6 setembre de 2018)
- Llevat
que no vulguin espatllar el bon veïnatge i la convivència a hòsties, repetint
per enèsima vegada la història de sotmetre Catalunya per la força (els 600
antiavalots aquarterats a la caserna del Bruc, no tranquil•litzen). Perquè, si
de veritat els que se senten només espanyols volen trobar una solució
definitiva al “problema catalán” que s’arrossega des de fa segles, no tindran
més remei que baixar del burro i permetre als que se senten primer catalans
decidir com han d’encaixar les sensibilitats i els interessos de les dues
nacions, per viure en pau: o barrejats, o separats però quedant amics, o
renyits a mata-degolla... I d’eina per decidir només n’hi ha una, aquí i a la
Xina: se’n diu referèndum. És a dir: que cada ciutadà dipositi una papereta
dintre una urna i expressi el seu parer. Però perquè aquest experiment
sociològic acabi bé i posi fi al conflicte, cal que cadascuna de les parts
implicades jugui net i no s’amagui rocs a la faixa. Jugar net vol dir que totes
les opcions possibles d’ésser consultades s’incloguin en la pregunta i, per
tant, que no se’n prohibeixi ni una argumentant que no és legal, sobretot si
aquest veto a una pregunta concreta es basa en la llei de l’embut. En resumides
comptes, que no és de rebut la proposta de referèndum que ofereix Pedro
Sánchez, excloent de la consulta cap referència a l’opció independentista que
defensen a la vora de dos milions de ciutadans. Plantejar un referèndum només
per decidir sobre models o competències d’autogovern, no desllorigarà de cap
manera el conflicte sinó que l’encebarà més.
Prenent
com a referència fiable els resultats obtinguts en les darreres eleccions
autonòmiques, per cert amb una participació excepcional, les diverses
sensibilitats sobiranistes varen guanyar la majoria parlamentària per pèls,
però es quedaren a 3 punts i escaig de la majoria social. D’aquesta realitat
política indiscutible només se’n pot fer una única lectura: que el sobiranisme
no pot imposar a una mica més de la meitat del país la secessió per via
unilateral i, tanmateix, tampoc l’unionisme constitucionalista pot menysprear
ni amenaçar una minoria tan considerable com per merèixer respecte, i que se la
tracti d’igual a igual en un diàleg amb voluntat de pactar la treva o
l’armistici sobre unes bases justes i democràtiques. Malgrat que diferents
lobbys instal•lats a l’establishment espanyol influeixen en els analistes
polítics perquè moguin gresca en pro d’un avançament de les eleccions, com que
la majoria d’aquests analistes i de la classe política que encara els hi fa cas
pequen de miopia o estan encegats pels interessos que se’ls hi cremen, els seus
anàlisis i consells tenen el mateix valor que el paper d’estrassa: no càpiga a
ningú cap dubte que a Catalunya la correlació de forces després d’unes
eleccions, amb petites correccions sense transcendència, seguirà sent la
mateixa que ara.
En
conseqüència, a la meva manera de veure, els hi agradi o no als espanyols
s’haurà de desempatar el fiti-fiti mitjançant un referèndum pactat. I què
diantres s’ha de pactar, sinó les regles de joc? Evidentment, unes regles de
joc que garanteixin homologar democràticament el resultat electoral i, sobretot,
que els participants puguin pronunciar-se lliurement i en igualtat de
condicions sobre totes les opcions possibles per solucionar el conflicte,
sempre que aquestes tinguin un suport apreciable: independència, federalisme o
autonomia. De cap manera es pot limitar, doncs, la consulta a una única
pregunta respecte de la dosi d’autogovern, com defensa un Pedro Sánchez que no
se sap si parla en nom propi o té la benedicció de totes les baronies i ànimes
socialistes. En tot cas, qui s’entesti a aquestes altures en proposar als
catalans un referèndum ranc, palesarà que no toca de peus a terra i cometrà
l’enèsim greu error polític respecte de Catalunya. Potser que ho tinguem en
compte, doncs, aquest 11 de setembre no afluixant ni un pam la pressió
civilitzada i pacífica per exigir un referèndum de primera categoria, perquè no
és delicte i no li queda al govern de Madrid cap altre remei, per sortir de
l’atzucac. I quan es pacti el que s’hagi de pactar, caldrà que s’inclogui una
comissió internacional de verificació perquè les dues parts enfrontades
acceptin sense reserves i democràticament els resultats i perquè els governs de
totes dues bandes, quan més aviat millor, es posin a treballar per a les
persones i no per a les seves estratègies partidistes. Finalment, que quedi
clar també que amb el referèndum no n’hi haurà prou per normalitzar la situació
si abans no es desactiva la barbaritat democràtica de mantenir polítics a la
presó per les seves idees, sigui per la via d’una sentència absolutòria que
seria el més raonable, o per tenir preparat immediatament un decret d’indult
polític. Perquè amb polítics a la presó, cap referèndum servirà de res. Em
sembla, honestament, que aquesta reflexió la tenia de fer just avui, a quatre
dies de la Diada i un any dels fets que varen desencadenar la represàlia
estatal, per respecte i responsabilitat davant els centenars de lectors que em
fan confiança diàriament entrant al Blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada