Follow by Email

divendres, 7 de setembre de 2018

EN MEMÒRIA DELS SETZE JUTGES QUE VAREN FER ANAR DE CORCOLL EN FRAGA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 7 setembre de 2018)
- Recordo que els primers recitals dels membres del moviment setze jutges causaren una sensació estranya, la por dels gendarmes del règim franquista a quelcom desconegut: la nova cançó. I és que aquests primers recitals despertaren sorpresa no només per la qualitat literària de les lletres de les cançons i la notable musicalitat de llurs melodies, sinó sobretot per la curiositat que va despertar aquest nou moviment cultural tant en els ambients catalanistes com en l’establishment franquista. Una curiositat que, sorprenentment, generava entre la gent que manifassejava el món de l’espectacle sentiments de confusió i prevenció a la vegada, sensacions que es traduïen en excuses ruques i histèriques, pròpies d’ignorants que pronosticaven que aquells recitals sobris no tindrien èxit perquè les cançons eren massa intel·lectuals per atraure els gustos populars acostumats a un gènere més sentimental i carrincló, sobretot amb unes lletres tan rebuscades que malgrat sonaven bé no s’entenien. Tot plegat era degut, esclar, a la manca de costum. Pot semblar curiós des de la perspectiva cultural actual, però la majoria dels que vivien i treballaven a Catalunya aquell llunyà 1961, no estaven acostumats a sentir cantar en català. Se’ls feia estranya, doncs, i fins i tot llunyana la llengua pròpia del territori, perquè aquesta no s’ensenyava a l’escola i només uns quants considerats “de la ceba” anaven a classes semi-clandestines, pel seu compte. En els seus inicis, el moviment de nova cançó es donà a conèixer entre tentines i titubejos. Era palpable la seva inestabilitat i fragilitat, fruit tant de la inseguretat dels propis intèrprets assetjats per una censura inquisitorial, que buscava enxampar-los a contrapeu per justificar les sospites de conxorxa separatista-marxista, com també de la poca empenta dels promotors professionals i el tebi entusiasme dels circuits comercials terriblement condicionats pel monopoli de la promoció artística – teatre i cançó sobretot -, que exercien les emissores de radio controlades pel règim o per una església domesticada per la dictadura, que la mantenia fidel als seus interessos amorrant-la a la menjadora. La nova cançó tenia dues característiques que la feien diferent: la qualitat poètica de les lletres i un revulsiu cultural i social implícit en un missatge que no dissimulaven. Per aquesta raó, la tolerància dels censors va durar poc, just fins que algú els hi va encendre la bombeta en relacionar la nova cançó amb sibil·lina cançó denuncia del franquisme; aleshores no van trigar gaire a sonar, esparverades, totes les alarmes que el llop Fraga disfressat amb pell de xai des del flamant ministeri d’informació i turisme, presumptament aperturista i tolerant amb les opinions, tenia instal·lades per detectar i depurar la dissidència.

Fins aleshores, la majoria de manifestacions artístiques musicals més que com a vehicle cultural eren considerades com quelcom que servia per ballar o, simplement, per entretenir. No cal dir que el repertori de moda tenia poca substància, amb proliferació de melodies i lletres cursis, la majoria inspirades en el folklore nacional o en ritmes sud-americans. En canvi, la nova cançó introduïa aire fresc en incloure en l’arnat ambient musical melodies i lletres de cantautors forasters que l’astut Fraga tolerava mentre s’expressessin en llengües estrangeres, que poca gent entenia. Però, vet-aquí que quan els atrevits setze jutges popularitzaren les musiques i traduïren les lletres, el moviment cultural de la nova cançó fou titllat de subversiu i s’ordenà als censors que renovessin l’estoc de lupes per examinar les lletres sense contemplacions. Ara bé, com sempre passa quan es prohibeix una cosa aquella persecució ordenada pel llop Fraga va ajudar millor que cap campanya de promoció a la projecció del moviment i els discos dels setze jutges es varen vendre com caramels a la porta de les escoles, semblant al que passa avui respecte de l’anomenat Procés: quan més els hereus d’en Fraga reprimeixen el sobiranisme més gent s’hi converteix, encara que només sigui per tocar-los el botet i xafar-los la guitarra. I és que si no hagués estat per la repressió i persecució, aquells setze jutges que només pretenien omplir un buit musical no haguessin esdevingut un símbol, ni un referent, ni un revulsiu.        


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada