MAMA, PER QUÈ LA IAIA NO ENS DEIXA PORTAR MÒBILS, QUAN L’ANEM A VEURE?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 4 setembre de 2018)

- Caraina de nena! Sembla que no hi toca ni està per res de les nostres coses, però de tant en tant et surt amb un ciri trencat com avui. I és emprenyador que ho faci, perquè la resposta que pertocaria a la seva innocent pregunta saps que et farà més mal a tu que a ella; senzillament, perquè per començar ja no trobes les paraules adequades per marejar la perdiu davant ta filla petita, sabent per experiència que aquest tap de bassa no es conformarà amb qualsevol resposta. La canalla volen explicacions clares com l’aigua, que puguin entendre a la primera; quan siguin adults ja els vagarà de trencar-se el cap traguen punxa a cada paraula fins endevinar quins secrets amaguen les frases, entre línies. Per tant, li hauria de respondre: “mira nena, com que venim de tant en quant a casa de la iaia, quan ens té a prop voldria que només estiguéssim per ella i que no ens destorbessin els mòbils”. Penso que fins aquí ho pot entendre, si no fos que a casa en prou feines parlem tampoc, ni mentre mengem; sempre amb el coi de mòbil a l’orella, com si s’acabés el món.

Vaig prometre’m que mai m’hi deixaria arrossegar per aquesta moda, no vull dir vici encara que m’ho sembli a estones perquè crea dependència, però resulta que n’estic penjada com mai m’ho hagués cregut, i malgrat no me’n sé avenir de com n’és de fàcil amb aquesta eina de comunicar-te amb tothom, sense necessitat de mantenir-hi una conversa amb tots els ets i uts. Abans jo criticava els que preferien un tuït enlloc de fer-la petar una estona al telèfon, i ara ho faig jo; però el que més em preocupa és que em sento millor enviant un whatsapp impersonal, que no pas trucant i mantenint una conversa de viva veu. Ja sé que la gent de l’edat de la meva filla mai valoraran la diferència entre una cosa i l’altra, perquè pugen d’una altra manera i, per bé o per mal, són d’una generació que per molt que s’hi esforcin no sabran pas apreciar l’encant de parlar enlloc d’escriure a la pantalla, mig en jeroglífic. La darrera vegada que vàrem anar a dinar a ca la mare, em sembla que era pel seu sant, reconec que ens vàrem passar una mica amb la merda dels mòbils: dels vuit que érem a taula, tots menys ella i la nena, semblava que no ens en podíem estar d’anar fent tic-tic amb el dit. Fins que la mare va dir prou! Encara la sento engegant-nos a dida, dempeus, amb les galtes enceses per la indignació: “Si poc que us veig el pèl i el dia que veniu us heu de passar tota l’estona pendents de la merda de maquineta, ja teniu ordres de fotre el camp. Estic més bé sola amb el gat, que almenys està per mi més que no pas vosaltres”. Tothom va endreçar els mòbils i amb el capcot vàrem fixar l’atenció en el plat, i la feina va ésser engegar una conversa que no es veiés forçada. Sort del meu germà, que li va demanar a la mare com li anava la pròtesi de genoll que li varen posar després de Nadal. De seguida s’hi va enganxar a la tertúlia i tots ens quedàrem pendents, en silenci, de les seves peripècies amb les crosses la resta de la vetllada. Cap més mòbil va tornar a aparèixer sobre la taula, no va pas caldre que ens repetís l’estirada d’orelles. Esperem que la propera vegada que tornem a anar-hi ens en recordem i estem només per ella.