Follow by Email

dimarts, 25 de setembre de 2018

QUAN LA IMMIGRACIÓ NO ES POT ACOLLIR EN CONDICIONS, AMAGAR EL CAP SOTA L’ALA NO PORTA ENLLOC


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 26 setembre de 2018)
- L’extrema dreta i el populisme estan creixent arreu d’una Europa exaltada per por que els forasters comprometin la tranquil•litat i el poc o molt nivell de benestar que encara els hi queda “als de casa”. És la por eterna que de fora vinguin i de casa ens treguin. La Bíblia i la història en va plena d’exemples de conflictes a sang i fetge per eliminar o esclavitzar el foraster. Per tant, això és d’una evidència tan aclaparadora que no es pot amagar sota l’estora, com si no passés res. Ara no és el moment d’entrar en disquisicions filosòfiques sobre aquest fenomen en el fons tan humà, que com he dit no és la primera vegada que treu el cap. El recel que genera el foraster és un clàssic en la crónica de la humanitat, tan indiscutible com que els fluxos d’immigració sempre es produeixen en el mateix sentit: des dels territoris on hi ha misèria o guerra cap els territoris pròspers que tenen fama de lligar els gossos amb llonganisses. És llei de vida que l’esperit de conservació impulsi les persones a buscar, allò que no troben a casa seva, a casa dels altres. Ningú emigra del seu país carregant-se a l’espatlla els quatre patracols del seu aixovar i arrossega la família pel camí del pedregar si no és per millorar. Cada matí, quan surto a caminar em topo amb un grafit que em va impactar des del primer dia que el vaig llegir: “cap mare embarca el seu fill en una barcassa perquè s’enfonsi sinó perquè arribi a port”.

El drama dels refugiats i dels immigrants econòmics, en general, no és que els països cap allà on fugen siguin insolidaris i es neguin emprant la força inclús a acollir-los sinó que els que estan disposats a obrir portes i finestres a tots els forasters que arriben, a part d’una abraçada, un plat calent a taula, una flassada i un lloc on passar la nit temporalment, no poden oferir-los res més: ni feina, ni un sostre permanent, ni els recursos per sobreviure amb dignitat. Molts dels immigrants il•lusionats que a Europa trobarien el paradís han descobert impotents, concentrats en campaments o en barracons de nyigui- nyogui que després de la gran travessia resulta que han canviat pets per merda, i si no fos que molts si tornessin a allà d'on han vingut segurament se’n farien la pell, potser no s’ho pensarien dues vegades. Però la gran tragèdia i el gran problema el tenim amb l’arribada massiva de menors d’edat sense família. Catalunya sempre s’ha vantat de tenir voluntat per acollir tothom que arribi i més si cal, però són tants els que arriben que sobretot els menors desemparats la Generalitat està desbordada i mal que ens pesi admetre-ho, potser s’ha de començar a tocar de peus a terra i reconèixer que no es pot acollir tothom, sense que qui ho digui se n’hagi de sentir de tots colors. El problema derivat de l’arribada de menors a tremuja, sense disposar de prou recursos materials i professionals és molt preocupant i té i tindrà més a la llarga unes conseqüències insostenibles per a la societat. ¿Quants d’aquests menors – sobretot els que després de fer els divuit anys perden el paraigua dels serveis socials - acabaran esnifant cola pels carrers i places, oferint-se a les màfies de la petita delinqüència organitzada com a camells, prostituts, malandrins o el que calgui per subsistir, perquè ni se’ls podrà expulsar legalment ni se’ls hi podran donar alternatives per treballar legalment i viure bé del seu ofici?

Suposo que a més d’un li semblarà una provocació aquesta reflexió d’avui, però és el que hi ha, i per resoldre un problema és indispensable posar primer sobre la taula totes les cartes. I que consti que em sap molt de greu de ser tan pessimista en aquest aspecte però, francament, no veig que els partidaris de la barra lliure acollidora hagin pensat, més enllà del bonisme, en desenvolupar polítiques ordenades i concretes i regles de joc eficaces i realistes perquè l’acolliment sigui assumible per ambdues parts contractants i no un patafi colossal. La primera de les mesures a establir, al meu parer, passa per garantir als forasters una feina mitjançant la qual puguin guanyar-se la vida suficientment per pagar una llar, mantenir una família i no haver de dependre tota la vida de l’almoina, la qual tampoc agrairan perquè ningú aspira ni es conforma parant la mà un cop a la setmana, per tenir dret a sobreviure en un simulacre de normalitat. Perdoneu les molèsties, i expressions de tot cor a tothom.
http://tabrilde.blogspot.com

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada