Follow by Email

dimecres, 19 de setembre de 2018

ESPANYA UNA ALTRA VEGADA CASTIGADA DE CARA A LA PARET

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 setembre de 2018)
- Europa no para de renyar Espanya per suspendre en ètica i no controlar el vici de la corrupció. I és que Madrid ha donat la callada per resposta a les onze recomanacions fetes l’any 2013 per part del Consell d’Europa, reiterades en diverses ocasions els darrers temps, per tal de prevenir i arrancar de totes les institucions de l’Estat les males herbes de la corrupció que creixen sense parar i fan lleig. De fet, Espanya és l’únic estat membre de la comunitat europea junt amb Bèlgica – qui ens ho tenia de dir? -, que en cinc anys no ha trobat temps d’implementar cap de les onze recomanacions, raó per la qual el fastiguejat Consell d’Europa s’ha vist obligat a recalcar amb la boca petita però explícitament, que el més calent era a l’aigüera perquè no hi ha voluntat política de treure’s la galvana de sobre i posar-se mans a l’obra. Entre les onze recomanacions m’han cridat l’atenció dues: la que aconsella “que la majoria de jutges siguin escollits per jutges i no per polítics” i la que exigeix “establir un codi de conducta per a diputats i càrrecs públics que previngui els conflictes d’interessos derivats d’acceptar obsequis o atencions financeres”. No s’ha mogut fitxa. Qui sap si perquè ses senyories estan massa ocupades embolicant la troca del conflicte català o estireganyant-se els cabells mútuament per qualsevol ximpleria.

A la meva manera de veure, doncs, els individus moralment porcs que valent-se d’un càrrec polític, posició social, influència o reputació d’estar per sobre del bé i del mal, es passen de llestos i arramben tot el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Ja que si es comporten com pòtols és perquè volen, no perquè en tinguin cap necessitat; sinó simplement per pura cobdícia o per disposar de recursos extres que els hi permetin de mantenir un tren de vida que no els hi correspon i dilapidar els diners que a tanta gent costen de guanyar per a no passar gana, en capricis cars i paràsits. Per aquesta sola raó, quan se’ls enxampa se’ls hauria de fer purgar amb escreix la seva dolenteria començant per tornar fins a la darrera engruna el que hagin robat, amb recàrrecs inclosos. Qui es val de la seva posició de privilegi – tothom des del rei cap avall -, per omplir-se les butxaques, no té perdó de cap Déu. Els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions públiques o privades, quasi sempre estan convençuts que el propi càrrec que ocupen o la rectoria que els aixopluga els hi dona la impunitat suficient per tirar de beta, refiant-se que no seran descoberts perquè ningú gosarà denunciar-los per por a les represàlies. Els lladres d’upa es pensen que són diferents i potser fins i tot millors que els lladregots proletaris i, per desgràcia de la gent honrada més d’un jutge de la vella escola també és de la mateixa opinió i els tracta amb guants de seda procurant que no s’atabalin massa, com si fossin de cotó fluix.

A alguns països que considerem poc civilitzats mirant-ho des de la perspectiva de la nostra hipòcrita torre de marfil, per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquesta barbaritat pròpia de l’edat mitjana, per suposat, però estaria bé i a més a més potser inclús seria just que apart de la pena de privació de llibertat, més o menys edulcorada segons la “classe social” del delinqüent, sobretot als lladres vip se’ls hi hauria d’amputar la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com calgui per rescabalar les víctimes dels perjudicis, fent-los vomitar fins al darrer glop del botí aconseguit. Qui sap si actuant amb aquesta exemplaritat Europa ja no tindria la sensació que, en segons quins casos, la justícia actua amb màniga ampla; la UE també té pomes podrides però la diferència és que un cop les ha trobades no duren ni un dia al cistell. Aquí, en canvi, amb l’ajuda d’advocats espavilats i massa sovint sense escrúpols, i amb la tolerància imprescindible d’un establishment acostumat a fer-se costat els uns als altres quan van mal dades, els corruptes poden marejar la perdiu anys i panys rient-se del mort i de qui el vetlla esperant que prescriguin les causes, no dimitint de la rectoria en que estan endollats fins que no queda més remei i no tornant ni un euro mentre malgasten una fortuna en recursos, fiances i falsos testimonis. Per tot plegat, Europa castiga Espanya de cara a la paret i massa inversors aposten per fer negocis a aquest país perquè té fama de que aquí és Xauxa; mentre, per desgràcia, els inversos seriosos cada cop s’ho repensen dues vegades. La “marca Espanya” recula una mica, a la reflexió d’ahir en parlava, però el que em preocupa és que arrossega Catalunya en la seva caiguda cap a l’abisme. I això sí que hem d'evitar-ho com sigui.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada