EL RAVAL PAGA EL PATO DE SALDAR TOT A CENT ELS IMMOBLES DE LA CRISI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 26 setembre de 2018)

- El banquer Botin va pronosticar poc abans de morir que inversors d’arreu farien cua per mirar què en podien treure d’una Espanya que saldava existències immobiliàries com un botiguer xinés en fallida. Sembla que no anava pas lluny d’osques i la seva múrria perspicàcia de gat vell de l’economia no el va traí: tota classe de fons d’inversió intentaren sucar el melindro a la xicra de xocolata - Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, més coneguda per l'acrònim Sareb o “banc dolent” que es va crear a Espanya el 19 de novembre de 2012 -, presentant ofertes ridícules no pas per solidaritat ni per ajudar els espanyolets a superar la crisi del totxo, sinó pura i simplement atrets per l’olor del benefici que suposava comprar barat i vendre car, sense cap escrúpol ni mirament. Un exemple característic de com les gastaven els capitalistes cínics camuflats darrera Fons voltors anònims, en fou entre d'altres l’empresa Panrico que els seus propietaris, la família Costafreda, cagada de por per l’alarma d’ensulsiada general després del crac del Lehman Brothers se la varen treure de sobre quan no havia arribat a les últimes, traspassant-la a uns impresentables inversors que se la varen anar passant de fons en fons esprement-li tot el suc que quedava i recuperant la inversió el darrer, a costa dels treballadors, d’Hisenda, de la Seguretat Social i d’alguns bancs que també pensaven remullar el seu melindro, refiant-se de l’aparença de Reis Mags d’aquells inversors especialistes en aixecar camises als passerells.

Però el que no té perdó de Déu és que voltors d’aquesta mena aprofitessin les facilitats que els hi oferia un govern socialista a la deriva i alguns ajuntaments governats pel PP, per exemple el de Madrid presidit llavors per l’alcaldessa Botella, per queixalar l’inventari d’immobles destinats a pisos socials a espatlles inclús de beneficiaris amb opció de compra. I no només no quedava clar si l’ambigua nova propietat d’aquests blocs de pisos respectaria les regles de joc del contracte vigent amb els llogaters, sinó que aquests inversors depredadors i especuladors – fons domiciliats a Rússia, Israel i a uns quants paradisos fiscals -, s’havien adjudicat aquells lots de pisos a preus ridículs. Però, sobretot, perquè les administracions responsables d’aquella mena de basar de tot a cent en que s’havia convertit Espanya, tingueren la barra de no oferir a cap dels teòrics beneficiaris d’aquells pisos de promoció social o dels llogaters que portaven residint-hi tota una vida, el dret de tempteig, és a dir: tenir preferència per comprar el seu propi pis pel mateix preu que en pagava el Fons voltor.

A la meva manera de veure, doncs, els desnonaments exprés que s’estan produint al Raval, entre d’altres indrets, són conseqüència de la poca empatia dels Fons que es feren la barba d’or amb les plusvàlues generades per la comercialització d’immobles regalats pel govern a canvi d’un trist plat de llenties en forma de divises fresques. Fou i és un dels grans sarcasmes d’aquella crisi, tant econòmica com de valors: mentre voluntaris malden per omplir les lleixes dels bancs d’aliments perquè centenars de milers de persones no passin gana i, també, perquè no hi hagi un daltabaix, a d’altres no els hi cau la cara de vergonya per haver descapitalitzat el país liquidant el patrimoni immobiliari tot a cent, amb totes les benediccions legals. Hisenda agraïa la virolla fresca que ingressaven a caixa gràcies la liquidació, ingressos que servien per tapar els forats per mantenir les menjadores dels endollats a l’establishment, mentre les persones normals, pelacanyes i poca-roba inclosos, patíem retallades en tots els serveis públics. ¿Cap d’aquells administradors públics irresponsables haurà de respondre per com varen deixar fer als Fons voltors? ¿No s’engarjolarà a la cangrí cap responsable polític d’aquell vertader espoli dels ciutadans, que és el que van suposar els desnonaments de tants dels propietaris que no podien pagar l’hipoteca de la seva llar com dels llogaters perquè s’havien quedat sense feina? Si els polítics d'aquest país haguessin governat per les persones i no per les oligarquies es tenia d'obligar la Banca a donar tota mena de facilitats a aquells innocents bocs expiatoris per flexibilitzar o ajornar temporalment les quotes, a l’espera de la recuperació econòmica. Per cert, a una Banca rescatada amb els diners dels contribuents, pràcticament a fons perdut, malgrat cada any aquesta Banca usurera declara beneficis i paga dividends escandalosos.