PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 17 setembre de 2018)
- Que contents que deuen estar els llicenciats espanyols que no
tinguin més remei que migrar d’Espanya per trobar feina a l’estranger,
presumint d’un o varis màsters! Redéu quin gol que els polítics més
ultra-patriotes s’han marcat en pròpia porteria, enfigassant la sagrada “marca Espanya”
en matèria d’educació! Ja fa temps que venim lamentant que entre l’establishment
d’aquest país no es pugui trobar un pam de net, però això de tirar-se pedres a
la pròpia teulada ja no només es cosa de bojos, sinó d’imbècils i cretins. Encara
no han aprés aquests polítics de pacotilla que la roba bruta es renta a casa? Si
aquests personatges que ens toquen allò que no sona tinguessin almenys un petricó
de senderi, se n’estarien bé prou d’ensenyar les vergonyes a la plaça pública i
actuarien amb una mica més de decència, ja que no queda fi que a sobre de cornuts
els ciutadans que els han votat hagin, per postres, de paga’ls-hi el beure. Als
països on la cultura democràtica i la bona educació dels que es dediquen a la
política ho han mamat des de les beceroles, quan a algun cap gros o patum se
l’enxampa mentint sobre el seu currículum, en particular, o sobre la seva vida
i miracles en general, dura al càrrec menys que una llaminadura a la porta
d’una escola, perquè sap que a qui se li ha descobert una llàntia a la camisa
el que toca es fer-se fonedís de l’escenari públic presentant la dimissió amb
la màxima discreció i sense fer soroll. Però aquí no, com que de cultura democràtica
massa polítics en van peixos les coses són a l’inrevés, i a uns quants els hi
agrada fer el ridícul donant-li voltes i més voltes a les acusacions de deshonestedat, fins que la taca arriba a escampar-se tant que
ja no es pot dissimular més i no els hi queda més remei que donar-se per la
pell i treure’s la camisa, però ni aquest gest de mínima dignitat saben fer-lo amb
elegància.
A
la meva manera de veure, però, potser que els que ens ho mirem no pequem d’hipocresia
ni de moralitat intransigent perquè a la vora del mediterrani el puritanisme no
s’escau i, per tant, admetem que tots hem maquillat els nostres respectius currículums,
sobretot pel que fa al capítol d’idiomes. Jo he de confessar, per exemple, que
si bé llegint el francès me’n surto prou bé si es tracta de mantindré una
conversa amb un nadiu se’m fa una muntanya per falta de pràctica, però en
redactar el currículum no especifico tant. En qualsevol cas, penso que amb aquestes
petites inflades de les aptituds lingüístiques passa com amb les mentides pietoses,
que tenen dispensa. Ara bé, si del que es tracta es de fer passar bou per
bèstia grossa ja són figues d’un altre paner. Tanmateix, mentre tothom tenia
altra feina que ficar el nas a casa dels altres, decorar el currículum amb titulitis
sortia relativament gratis si no es tenien escrúpols de consciència i imaginació.
Però des del moment que se’n van enxampar uns quants presumint de títols sense
haver acabat la carrera, als espavilats traficants de draps bruts se’ls hi va
encendre la bombeta, en comprendre que dedicar-se a la recerca dels punts flacs
dels adversaris polítics podia convertir-se en un modus-vivendi rendible. I des
de llavors els currículums i els tuïts escampats per la xarxa són examinats del
dret i del revés sense pietat.
Però
com se sol dir, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, a cada porc li arriba
el seu sant Martí i avui per tu i demà per mi. En conseqüència no critico aquest
zel inquisitorial sempre que en els escodrinys es respecti l’ètica i no es facin
públics els resultats fins haver-los contrastat. Ja que les veritats a mitges,
les simples brames, no es poden abonar de cap manera perquè els que les fan
córrer no persegueixen la veritat ni la justícia sinó escampar quanta més merda
millor. Que se sàpiga quins polítics abusen del seu càrrec o de la seva influència
per maquillar o enriquir els seus currículums acadèmics em sembla de conya,
sempre que la neteja no es quedi a mig fer i els botxins es conformin ensorrant
reputacions sense anar al fons. És a dir, perquè les trampes acadèmiques puguin
bastir-se des de les universitats legals – no recorrent al mercat de Calaf d’Internet
on s’hi poden trobar les ofertes més peregrines -, cal la complicitat des de
dintre els propis claustres. Però tant si aquests delinqüents de camisa blanca actuen
per iniciativa pròpia o formen part d’una màfia, cal esbrinar-ho sense contemplacions
per netejar el prestigi de la Universitat. I si, per exemple, la Colau insinua
que algú d’upa li va oferir “facilitats” per acabar la carrera, la Fiscalia
l’hauria d’obligar a delatar qui se li va oferir per donar-li un cop de mà, ja
que si fos cert l’oferiment és perquè es refiava de consumar l’estafa, qui sap
si perquè ja tenia experiència de com circular per determinades dreceres. Una
democràcia seriosa ja hauria posat fil a l’agulla, però com que la nostra és de
pandereta passa el que passa: fotem a la presó polítics per les seves idees i
fem els ulls grossos davant la corrupció continua i institucionalitzada.
NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta
reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a
Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi
estableix entre varis dels seguidors habituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada