Follow by Email

dilluns, 17 de setembre de 2018

L’EMBOLIC DELS MÀSTERS, UN GOL A LA MARCA ESPANYA, EN PORTA PRÒPIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 17 setembre de 2018)
- Que contents que deuen estar els llicenciats espanyols que no tinguin més remei que migrar d’Espanya per trobar feina a l’estranger, presumint d’un o varis màsters! Redéu quin gol que els polítics més ultra-patriotes s’han marcat en pròpia porteria, enfigassant la sagrada “marca Espanya” en matèria d’educació! Ja fa temps que venim lamentant que entre l’establishment d’aquest país no es pugui trobar un pam de net, però això de tirar-se pedres a la pròpia teulada ja no només es cosa de bojos, sinó d’imbècils i cretins. Encara no han aprés aquests polítics de pacotilla que la roba bruta es renta a casa? Si aquests personatges que ens toquen allò que no sona tinguessin almenys un petricó de senderi, se n’estarien bé prou d’ensenyar les vergonyes a la plaça pública i actuarien amb una mica més de decència, ja que no queda fi que a sobre de cornuts els ciutadans que els han votat hagin, per postres, de paga’ls-hi el beure. Als països on la cultura democràtica i la bona educació dels que es dediquen a la política ho han mamat des de les beceroles, quan a algun cap gros o patum se l’enxampa mentint sobre el seu currículum, en particular, o sobre la seva vida i miracles en general, dura al càrrec menys que una llaminadura a la porta d’una escola, perquè sap que a qui se li ha descobert una llàntia a la camisa el que toca es fer-se fonedís de l’escenari públic presentant la dimissió amb la màxima discreció i sense fer soroll. Però aquí no, com que de cultura democràtica massa polítics en van peixos les coses són a l’inrevés, i a uns quants els hi agrada fer el ridícul donant-li voltes i més voltes a les acusacions de deshonestedat,  fins que la taca arriba a escampar-se tant que ja no es pot dissimular més i no els hi queda més remei que donar-se per la pell i treure’s la camisa, però ni aquest gest de mínima dignitat saben fer-lo amb elegància.

A la meva manera de veure, però, potser que els que ens ho mirem no pequem d’hipocresia ni de moralitat intransigent perquè a la vora del mediterrani el puritanisme no s’escau i, per tant, admetem que tots hem maquillat els nostres respectius currículums, sobretot pel que fa al capítol d’idiomes. Jo he de confessar, per exemple, que si bé llegint el francès me’n surto prou bé si es tracta de mantindré una conversa amb un nadiu se’m fa una muntanya per falta de pràctica, però en redactar el currículum no especifico tant. En qualsevol cas, penso que amb aquestes petites inflades de les aptituds lingüístiques passa com amb les mentides pietoses, que tenen dispensa. Ara bé, si del que es tracta es de fer passar bou per bèstia grossa ja són figues d’un altre paner. Tanmateix, mentre tothom tenia altra feina que ficar el nas a casa dels altres, decorar el currículum amb titulitis sortia relativament gratis si no es tenien escrúpols de consciència i imaginació. Però des del moment que se’n van enxampar uns quants presumint de títols sense haver acabat la carrera, als espavilats traficants de draps bruts se’ls hi va encendre la bombeta, en comprendre que dedicar-se a la recerca dels punts flacs dels adversaris polítics podia convertir-se en un modus-vivendi rendible. I des de llavors els currículums i els tuïts escampats per la xarxa són examinats del dret i del revés sense pietat.

Però com se sol dir, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, a cada porc li arriba el seu sant Martí i avui per tu i demà per mi. En conseqüència no critico aquest zel inquisitorial sempre que en els escodrinys es respecti l’ètica i no es facin públics els resultats fins haver-los contrastat. Ja que les veritats a mitges, les simples brames, no es poden abonar de cap manera perquè els que les fan córrer no persegueixen la veritat ni la justícia sinó escampar quanta més merda millor. Que se sàpiga quins polítics abusen del seu càrrec o de la seva influència per maquillar o enriquir els seus currículums acadèmics em sembla de conya, sempre que la neteja no es quedi a mig fer i els botxins es conformin ensorrant reputacions sense anar al fons. És a dir, perquè les trampes acadèmiques puguin bastir-se des de les universitats legals – no recorrent al mercat de Calaf d’Internet on s’hi poden trobar les ofertes més peregrines -, cal la complicitat des de dintre els propis claustres. Però tant si aquests delinqüents de camisa blanca actuen per iniciativa pròpia o formen part d’una màfia, cal esbrinar-ho sense contemplacions per netejar el prestigi de la Universitat. I si, per exemple, la Colau insinua que algú d’upa li va oferir “facilitats” per acabar la carrera, la Fiscalia l’hauria d’obligar a delatar qui se li va oferir per donar-li un cop de mà, ja que si fos cert l’oferiment és perquè es refiava de consumar l’estafa, qui sap si perquè ja tenia experiència de com circular per determinades dreceres. Una democràcia seriosa ja hauria posat fil a l’agulla, però com que la nostra és de pandereta passa el que passa: fotem a la presó polítics per les seves idees i fem els ulls grossos davant la corrupció continua i institucionalitzada.          
NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada