PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 setembre de 2018)
- En una
trentena i escaig de països, el proper 13 d’octubre, d’aquí a un mes, es
convocaran actes per reflexionar sobre el fracàs, intentant que tots aquells que
estiguin deprimits perquè creuen que tot el que toquen se’ls hi torna
aiguapoll, perdin la vergonya i la mala consciència per tenir projectes empantanegats
o fallits i hagin perdut l’interès i l’energia per emprendre’n de nous. Segons
es pot llegir als manuals de psicologia optimista i d’autoajuda: “fracassar no
vol dir res més que haver intentat un projecte, personal o col·lectiu, que no
ha reeixit com s’havia previst”. Fracassar, doncs, forma part de la condició
humana des del moment que aprendre caminar es fa a base de fotre’s de lloros i tornar-ho
a intentar, d’aixecar-se, tantes vegades com faci falta. Però vet-aquí que llevat
dels països de cultura anglosaxona, el fracàs no cotitza i esguerrar-la o
espifiar-la es considera una llàntia al currículum, d’aquelles que mai es fan
net del tot. Ben al contrari, com deia, de en aquelles altres cultures on fracassar
entenen que no significa el final de res, sinó que forma part natural de
l’entrenament indispensable per sobreviure. En Churchill, a qui no sempre li
varen pondre totes, advertia a qui volgués escoltar-se’l que: “per tenir èxit
s’ha d’aprendre d’anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se mai”. I el
llegendari emprenedor Henry Ford va reblar el clau: “el fracàs és una ocasió immillorable
per començar una altra vegada, amb l’avantatge de saber on pots enganxar-te els
dits”.
En
canvi nosaltres, inclosos els catalans que ens creiem tan lliberals, condemnem
el fracassat a purgar els seus fiascos i fallides tota la vida, considerant que
qui ha ensopegat una vegada mai més serà capaç de fer res de bo i, conseqüent
amb aquesta miserable filosofia miop i gasiva la societat en general li tanca
l’aixeta del crèdit i de la confiança. Tant se’ns en dóna que el fracàs està
demostrat que no es tracta de quelcom que esdevingui perquè si, ja que ni és
genèric, ni s’hi està predestinat, ni respon a capricioses males jugades del destí
que ens té ficat el dit a l’ull. El fracàs empresarial, per exemple, respon a
causes tan concretes, verificables i previsibles com la manca d’experiència en un
ofici, l’absència d’un pla sostenible de negoci, la indecisió a l’hora de dissenyar
tant un producte com la seva estratègia comercial, la temeritat d’embarcar-s’hi
en una empresa sense capital ni mercat potencial, envoltar-se de massa
col·laboradors llepons enlloc de preferir crítics competents i, sobretot, abusar
d’anar a manlleu d’idees i de diners. Si una vegada hom s’ha fotut una trompada,
analitzés les causes i ho intentés de nou amb la lliçó ben apresa, de ben segur
que les coses li anirien molt millor en la nova empresa que emprengués. El problema,
però, rau en el fet que al fracassat es poden comptar amb els dits d’una mà les
vegades que la societat li dóna una segona oportunitat, sense mirar-se’l de
reüll. No obstant això, també és cert que el fracassat enlloc de mirar d’esbrinar
objectivament com s’ho va fer per ficar-se de peus a la galleda, per desgràcia
reacciona assumint el paper de víctima innocent del desastre: “què he fet jo,
per tenir tanta mala sort!” Feu-me cas quan us asseguro que la sort no hi té
res a veure amb els fracassos, llevat de si refiant-se de la sort hom enlloc de
pencar per sortir-se’n del què digui que hagi emprès es posi a jeure. Per tant,
a un mes vista encara estem a temps de polir, corregir el que calgui o inclús
rectificar els dissenys dels projectes que tinguem entre mans, sols o acompanyats,
personals o de país, perquè el day for failure ens rellisqui, ja que aplicant
el sa principi de no allargar més el braç que la màniga el fracàs passí de
llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada