SERRADURES

En portes d’un hivern que es fa pregar i retarda l’encesa de calefaccions, fent contents als que pateixen el síndrome de pobresa energètica. Però aquesta ressagada no ens estalviarà dies de fred sever, perquè com deien els avis ni el fred ni la calor es queden a dalt, que posarà en relleu una més de les seqüeles soterrades de la crisi que ha empobrit les famílies, fins al punt d’haver de prescindir o de mirar prim amb la calefacció. Això m’ha portat a la memòria aquells gèlids hiverns de la postguerra, en que tanta gent passava gana i se les empescava com podia per resguardar-se d’unes temperatures crues, les quals no sé per quina misteriosa raó castigaven més les llars dels pelacanyes, que no pas les dels petits burgesos que vivien al rovell de l’ou dels pobles o ciutats. Com que la calefacció central i els escalfapanxes eren un luxe a l’abast de molt pocs ciutadans, els recursos que s’enginyaven la resta per a no passar fred anaven des dels brasers a les estufes de llenya o de carbó que presidien la sala on s’hi feia més vida, evacuant el fum a l’exterior, mitjançant uns tubs que sortien per la finestra més propera, i que els dies que no hi havia bona tirada rebufava cap a dintre i tothom tenia coïssor d'ulls. Així com avui proliferen a les façanes les antenes parabòliques, en aquells temps no tan reculats eren les canonades de les estufes les que treien el nas per les finestres; tant en un com en altre cas, les antenes d’avui i els tubs de les estufes d’ahir comparteixen la coincidència d’abundar més en barris on la gent ho passa magre. He deixat pel final parlar-vos del recurs energètic més tirat: les serradures. Els que no arribaven per comprar carbó o llenya per alimentar les estufes, recorrien a un rebuig com les serradures que s’escampaven pel terra de les serradores, llavors industries populars i avui pràcticament desaparegudes del territori urbà. I com que fins tot de la misèria alguns espavilats, per avarícia o per necessitat, en fan negoci, els encarregats d'aquests establiments tenien un determinat nombre de clients fixos que a canvi de quatre rals i de deixar el terra net com una patena, podien omplir sacs de serradures en acabar la jornada; alguns d’aquests privilegiats les feien servir a casa seva, però d’altres se les revenien. Els que no tenien altre remei que utilitzar-les per escalfar-se o per cuinar, improvisaven uns fogons amb llaunes buides sense tapa i amb un forat al costat inferior per on hi ficaven un pal de ferro fins que toqués un altre de vertical situat al bell mig de la llauna, de manera que entre tots dos formaven un angle recte per on es produïa el tiratge de l’invent. El problema era l’evacuació del fum, ja que no tenia sortida directa i, per tant, el fogó es posava sota la xemeneia de la casa, si n’hi havia, o en un lloc ventilat. Els més sofisticats o previsors en tenien a punt de vàries capacitats, segons si es tractava de cuinar un àpat o d’escalfar-se tot el dia. Espero que una part de la societat no es vegi abocada a recular fins a l’època de les serradures, però no se’n faltarà gaire si els capgrossos que ens governen escolten més les veus dels rics escagarrinats per por de perdre patrimonis i rectories, que no pas les dels pobres que ja ho han perdut quasi tot i que només demanen que no se’ls hi arrabassi el dret de viure amb dignitat.