NINGÚ NO VA TENIR NI UN DUBTE RAONABLE?

El Consell d’Estat s’ha reunit per dictaminar, a petició del govern, si procedia impugnar també el procés participatiu del 9-N a Catalunya, i per unanimitat insultant els nou membres de la comissió permanent han deixat al govern les mans lliures per tirar pel dret. No em puc estar de preguntar-me, com pot ser que en un país de tants caps tants barrets, no hi n’hi hagués ni un sol d’aquells savis “homes d’Estat” que tingués el mínim dubte raonable sobre si havia decidit bé? Francament, em sorprèn que en el país de més indecisos per metre quadrat, alguns individus tinguin les idees tan clares sobre qüestions amb tants d’interessos pel mig, que es presten a interpretacions per tots el gustos. Qui sap si enlloc de criticar-los no me n’hauria de sentir orgullós d’una institució quins membres estan convençuts de posseir la veritat, si no fos que m’escamen les unanimitats, perquè em fa témer que no s'esclafin els dubtes a cops de dogma oficial. I si voleu que continuï parlant amb franquesa, ja sabeu qui són aquests nou fenòmens? Doncs, passem llista: el president és una relíquia - en Romay Becaria -, que no ha baixat del cotxe oficial des que manava en Franco i ell feia d’escolà  a en Fraga; l’acompanyen a la taula del Consell en Landelino Lavilla, que va ser president del Congrés de Diputats en època de la UCD; en Rodriguez Piñero, expresident del Tribunal Constitucional; l’Herrero y Rodríguez de Miñon, pare de la Constitució i renegat del PP; en Fernando Ledesma, exministre socialista de Justícia; l’Alberto Aza, diplomàtic de carrera i excap de la Casa del Rei; Manzanares Samaniego, magistrat del morro fort; Mª Teresa Fernández de la Vega, que va començar com a militant del PSUC i va acabar de mà dreta i musa progre dels governs Zapatero i, finalment, el jurista Enrique Alonso, la guinda per donar un toc de joventut a un conjunt de persones que passen amb escreix de la setantena. En definitiva, un repertori de personatges bastant arnats que es creuen infal•libles per l’edat o per tenir línia directa amb l’esperit sant,  i són incapaços de preguntar-se si la versió de l’altra part amb interessos en el litigi no té ni un pessic de raó. Pel què es veu, aquests consellers de l’Estat tenen tan poc sentit d’Estat que no contemplen ni la possibilitat del dubte, encara que només fos per maquillar caure en el vici de les unanimitats aclaparadores, humiliants i prepotents. I la manca d’aquest simple detall d'empatia, justifica les queixes dels que no els hi fa el pes, per definició, una institució democràtica que es tapa ulls i orelles per a no escoltar les veus discrepants ni veure els carrers a vessar d’indignació. Els nou oracles per reial decret, però, no cal que pateixin: ja s’ha guanyat el sou, fent bona una vegada més en el regne de la democràcia devaluada que patim aquella antiga dita de qui paga mana. Ara bé, l’error i el problema per aquesta colla de panxacontents, esdevé perquè les misses no surten de la butxaca d’en Rajoy, sinó de la dels ciutadans en general, a través dels seus impostos. I des d’aquesta perspectiva tan objectiva i assenyada, hagués estat d’agrair que algú tingués la sensibilitat i comprensió d’admetre almenys un dubte raonable que els hi salvés l’honor. Perdoneu les molèsties i, malgrat els que volen amargar-nos la vida, sigueu feliços.