D'ORQUES, DE SABÓ I DE PREFERENTS

Ara que la gestió de les Caixes d’estalvi està sent analitzada escrupolosament per depurar-ne totes les responsabilitats d’algunes marranades, apareixen esquelets en infinitats d’armaris i, per poc que es grati, la merda en descomposició sura a la superfície – en forma de targetes opaques o d’operacions irregulars que han generat milions de pèrdues -, empastifant sovint la imatge de persones que semblaven l'encarnació del rigor comptable i de la competència professional, però que un cop desmuntada la tramoia i llevada la màscara, queda palesa la cara d’un pocavergonya que manava als seus esclaus aprofitar-se dels clients-peix fent-los picar l’ham de les preferents i d’altres productes llaminers, amb l’esquer d’uns guanys tan fantàstics com impossibles. Amb l’agreujant de traïdoria, perquè qui tirava la canya s’aprofitava de la confiança que li tenia el client-peix. Entre d’altres arguments per “motivar” els pescadors poc entusiasmats en participar per força en concursos de productivitat, m’explicava l’altre dia una antiga empleada d’una d’aquestes Caixes exemplars, que en una de les assemblees que periòdicament s’organitzaven per mantenir alta la moral del personal, un alt directiu va utilitzar una macabra paràbola per arrambar l’agua al seu molí i llençar un avís a navegants. Aprofitant que era notícia la transferència de l’orca Ulisses des del zoo de Barcelona a un parc aquàtic de Califòrnia, va il•lustrar la política de l’empresa amb un símil desafortunat: “les orques que són traslladades d’un parc aquàtic a un altre, durant un temps prudencial d’aclimatació se les ensenya a obeir les normes que regeixen en el nou recinte, però si després de varis intents per domesticar-les els entrenadors no se n’acaben de sortir, se les sacrifica i se’n fa sabó”.  Potser - ho dic per no fer judicis d’intencions - l’alt directiu que contava aquella història no anava amb segones de canvi, però l’empleada i molts d’altres que com ella havien estat traslladades de sucursal feia poc i encara rumiaven els objectius, varen sentir-se com orques en capella de passar-les magre si no obeïen al peu de la lletra la cartilla. Només així s’explica la fal•lera dels empleats per col•locar productes tòxics a amics, coneguts i passavolants, i la sincera desesperació que molts han sentit després, al adonar-se que ells eren les primeres víctimes de l'engany amb que sense voler havien enredat a tanta gent que se’n refiava de les seves compulsives recomanacions, interessades més que en el benestar del client, en assolir els objectius fixats a la sucursal en la que treballaven. Aquest és el rerefons del drama que haurien de tenir també en compte, els jutges quan estudien demandes de clients-peix que, en empassar-se l’ham de les preferents i d’altres productes tòxics, varen perdre bous i esquelles, mentre avui les Caixes rescatades a preu d’or amb els diners dels ciutadans es vanten de múscul en les proves d’estrès de la banca. Seria just que es tingués en compte, si res més no en homenatge a les orques que es varen convertir en sabó.