MONÒLEGS A PEU DE CARRER (5) – NO EM PUC QUEIXAR

Feia tants de dies que el veia assegut al mateix banc i que ens saludàvem amb un discret cop de cap, que ahir em va venir de gust aturar-m'hi una estona. De fet, era com si ens coneguéssim després de topar-nos quasi cada dia, i per això vaig encetar una conversa intranscendent com es fa en aquests casos, però aquell home que no era més gran que jo em va sorprendre amb una pregunta que, francament, no m’esperava:

- És feliç, vostè?

- Home, suposo que sí; almenys ho procuro, i no em puc pas queixar.

- Justa la fusta! Aquestes són les paraules que no encertava: no em puc queixar!. És ben bé això. Ara quan veig gent desesperada de cinquanta i pocs més anys, que no troba feina i els espera un retiro de pa sucat amb oli, m’adono de la sort que he tingut que la crisi no m’ensopegues de ple. Jo sóc d’aquells que no hagués pas sobreviscut a la vergonya de no tenir on caure mort, perquè m’ha agradat sempre guardar un roc a la faixa per si de cas. El retiro que m’ha quedat no és pas per tirar coets, però em dóna prou per viure amb dignitat, sense estirar més el braç que la màniga i no tocar un petit racó que m’assegura que si no tinc un mal de ventre molt gros me’n podré sortir. Per tant, es podria dir que sóc un privilegiat i, en canvi, no estic content. Ja ho reconec que, com vostè diu, no em puc queixar; però tenia la desgràcia d’envejar el que no tenia. No hi podia fer més, em feia set que d’altres que conec i que si fa o no fa som de la mateixa categoria, semblava que amagaven la maquineta de fer calés a sota el llit. La dona em deia que potser els hi havia tocat la rifa, perquè deixés d’encaparrar-m'hi. Però això encara em feia més ràbia: i perquè a ells sí i a nosaltres no? Que consti que hi jugo cada setmana a la loteria, no pas gaire: un parell de columnes a la primitiva i als cecs dels divendres. Però la sort sempre passa de llarg a casa nostra. Tampoc demano una fortuna, amb un bon pessic m’arreglaria; però no hi ha tu tia. I això m’amargava l’existència, fins que un dia la dona em va fotre una allisada que encara em fa rumiar. Em va fer veure que en infinitat d'aspectes hem tingut molta sort. Ens va arreplegar un càncer a tots dos, però ens en vàrem sortir sense quimio ni res perquè els tumors estaven a les beceroles. I em va retreure dotzenes d’exemples de coses que en la vida no ens va-ren anar pitjor pel canto d’un duro. Al final quasi em va convèncer de que encara hauria de donar les gràcies per la sort que havia tingut. I aquesta és una altra: a qui li havia d’agrair? Perquè jo, que m’he passat la vida dient que Déu no existeix, he d’acabar admetent que algú ens ha fet de bo, i que la sort que em tingut no depèn de com et tiren la cartes? Potser per aquesta raó no acabo de sentir-me feliç del tot: em raca donar les gràcies. Com que estava tan convençut que tot depèn de l’atzar i de tenir sort “buscant la sort”, una intervenció sobrenatural em venia gran. Perquè si la dona té raó, voldria dir que sóc un desagraït i un poca-solta, i que aquest "algú" que mou les cartes em pot fer pagar la meva indiferència en qualsevol moment. Però aquest sentiment de culpa tampoc em deixa viure feliç, ja que si fos veritat que algú vetlla perquè no prenguem mal, no puc comprendre que reparteixi tan capritxosament la sort i la justícia.