Follow by Email

dijous, 30 d’octubre de 2014

LA XURRI

Una amiga ahir em va comunicar per sms que acaba de sacrificar la Xurri, una gata amb la qual s’han fet companyia setze anys. Estic segur que s’ha passat tota la nit plorant, però malgrat estigui tova uns quants dies, quan surti procurarà que no se li noti i no somicarà massa per por de que se li’n riguin dels seus sentiments o, directament, li deixin caure que no n’hi ha per tant, que només es tracta d'un animal, havent-hi tantes persones que pateixen. I és que d’aquesta mena de sentiments no se’n pot parlar amb tothom, ja que només poden entendre'ls aquells que han conviscut amb un animal de companyia, mal rebatejat amb la cursileria de “mascota”. Jo confesso que vaig pertànyer, també, al gremi dels que en un moment donat, per diverses raons que seria llarg d’explicar, decideixen portar un gos a casa. A la meva dóna li havia encantat un cadell de cocker, el més eixerit d’una camada temptadorament exposada a l’aparador d’una botiga especialitzada, i no obstant assegurava que no el volia de cap manera, entre d’altres raons perquè jo amb els gossos m’hi entenia poc, em va semblar que li aniria bé per superar una abaixada de moral. De manera que l’endemà ja em tens carregat amb un cadell de setmanes, un flamant llitet, una bossa de pinso, dos pilotes per jugar i una corretja per treure'l a passejar; tot plegat per fer una gràcia. A partir d’aleshores, la dona i jo vàrem proposar-nos “educar” aquell dispeser perquè no ens desllorigués l’ordre ni la rutina del pis, imposant-li unes quantes “lleis”. Vàrem aconseguir que s’acostumés a fer les seves necessitats en un lloc discret, i a sortir a passejar només un parell de vegades sense que ens vingués amb exigències; però vam fracassar com uns pallussos intentant que s’estigués quiet al seu llitet tota la santa nit, tancat en una habitació, i que no ens dones la tabarra fins que nosaltres ens llevéssim. De fet, vaig descobrir en pocs dies que si volia entendre’m amb aquella cosa de pèl que es bellugava per casa, tenia d’aprendre a pensar com un gos, deixant d’entestar-me a tractar-lo com si fos una criatura. Vaig entendre la primera lliçó de convivència amb un animal de companyia el dia que no li vaig impedir que de nit voltés pel pis amb total llibertat, sempre que no fes caure res i no intentés pujar al nostre llit. Si expliques a algú que no hagi viscut aquestes experiències, que els animals tenen intel•ligència, sovint et  miren com si repapiegis; però alguna explicació deu tenir que la primera vegada que el gos va tenir un mal de ventre i va fer la caca a casa, això sí sobre el paper que tenia disposat per fer el pipi, s’acostés al llit i em despertés tocant-me el braç amb la pota per ensenyar-me el “regal” que m’havia deixat, com si esperés que el renyés perquè era conscient que potser no ho havia fet bé. En vistes d'aquesta mostra d’intel·ligència no podia pas emprenyar-m'hi, sinó dir-li que no passava res. D’anècdotes com aquesta, la gent que ha tingut un gos en podria explicar un grapat i, francament, si no ho fan, a la meva manera de veure, és perquè no els prenguin per bojos. Confesso que el dia que vaig tindre de sacrificar el meu gos, jo que no sóc de llàgrima fàcil també vaig plorar, com deu estar fent la meva amiga que s’ha quedat sense la Xurri. Ja sé que les trapelleries humanes donen per engiponar reflexions més sucoses que no pas la que he dedicat avui a la convivència amb animals de companyia, però encara que sembli mentida, compartir confidències amb un gos, un gat o un cavall que t’estimes, pot ser tan gratificant com una sessió de teràpia amb el psicòleg. I, a més a més, serveix per desconnectar de les misèries dels polítics i de la ració quotidiana de corrupció i de xarlataneria.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada