FOCS ARTIFICIALS .- Conte

FOCS ARTIFICIALS

Ara passo el temps fent memòria, i no ben bé per a reviure el passat, sinó per comprovar si es cert que algunes històries són clavades a d’altres viscudes en temps reculats. Per exemple, aquest romanço que us explicaré a continuació, va passar fa més de quaranta anys; però, potser trobareu que té més d’una retirada amb les escaramusses entre Madrid i Barcelona per guanyar-se a un tal mister Adelson i el seu projecte Eurovegas.  

1

Aquell dia de juliol la campana semblava talment com si s’hagués tornat boja.

 Potser era degut a l’alenada de xafogor anguniosa que des de feia quasibé quinze dies atuïa la comarca dels dos rius. No solia passar que el desmarxat i gandul nunci i agutzil municipal, tot d’una peça, estigués en dansa a aquella hora reconsagrada de la migdiada. N’havia de passar una de molt grossa perquè aquell pocapena, sobreposant-se a la nyonya d’havent dinat, fes repicar amb tanta energia l’única campana que li quedava al cloquer de l’església.

Per entendre aquell esverament, s’havia de tenir en compte que el poble travessava una temporada força regirada, per dir-ho suau.

El veïnat, que malgrat arrossegava la mala fama de maimó i de fetjut, en realitat era de capteniment més aviat sociable i assossegat. Però, de cop i volta, s’havien tornat tots intractables i esquius.

Tot plegat començà a canviar el dia que va esclatar la rivalitat entre els dos alcaldes més gallets de la comarca, per culpa d’haver-se fet córrer que uns inversors de fora s’havien encapritxat d’aquells verals per engegar-hi, vés per on, una fàbrica espatarrant. La comarca dels dos rius havia prosperat els darrers anys gràcies a les feixes de vinya i als milers d’oliveres que donaven vida i renom als cellers i trulls de mitja dotzena de cooperatives, després de superar primer l’agonia dels ceps delmats per la fil·loxera i, més tard, les penúries derivades de dos guerres consecutives: la nostra i la dels altres. Si adés, uns capitalistes tenien el capritx de portar-hi industria, atrets pel bon clima, l’aigua abundant, les bones comunicacions i, sobretot, per la promesa de màniga ampla emparaulada de sotamà amb els que remenaven les cireres a cada banda del riu. En efecte: tant els manaires de Riuprimer com els de Riusegon estaven disposats a abocar-hi el sac, perquè no se’ls hi escapés aquella mamella inesperada. El problema, i el motiu de la discòrdia, esclar, era que només a un dels dos pobles podia beneficiar-lo la moma.

            En Sebastià va desvetllar-se d’una morrada, amb la sensació que se li havia entravessat alguna cosa al païdor, deixant-li un regust de llet agre a la boca. Va buscar les sabates que s’havia descalçat sota la taula del menjador, abans de quedar-se ensopit al balancí. Encabat, es va cordar el coll de la camisa, mentre demanava ajuda a la seva dona: - Maria, vine’m a passar la pinta!

 Sempre era igual: en quan sonava l’alarma, s’havia de deixar el que s’estigués fent i a córrer s’ha dit, sense torbar-se, cap a la casa de la Vila. Fos l’hora que fos i es tingués el que es tingués entre mans. En Manel, que fou escollit coordinador d’aquella moguda, va tenir des de bon principi les idees molt clares, sobre com n’era d’important que tothom passés per l’adreçador, a l’hora de formar.

- Si no actuem com si fóssim un sol home – va sentenciar al acceptar l’encàrrec de competir amb els veïns -, els de Riusegon us passaran la mà per la cara i us quedareu caçant papallones com uns babaus.

            De manera que tot va quedar dat i beneït en un tres i no res. Feia ben bé quatre mesos llargs que a Riuprimer es vivia pendent de les xafarderies i d’una campana que, per cert, només havia repicat unes tres o quatre vegades i sense que el toc a rebato estigués massa justificat. Raó de més perquè aquella tarda tot s’hagués tornat a trastocar, i els veïns, al sentir-la tan esvalotada com si estigués folla, deduïren que potser sí aquesta vegada en passava una de grossa.

En Sebastià va ser dels primers d’arribar a la casa de la Vila, eixugant-se la suor del front mentre corria el parell d’espesses cortines de la sala de plens, com si embarassant l’entrada del ressol, servís per alleujar la sensació de calor sufocant. En Sebastià era el batlle, i també qui se la jugava més en aquell desafiu tan singular entre pobles germans. Per aquesta raó, tot i que li disgustava repartir joc, va resignar-se a deixar el timó en mans d’en Manel i d’en Pasqual, que en sabien un cabàs, més que no pas ell, de llagoteries.

Entre les quatre parets del seu despatx, però, va pasterejar abans un compromís de conveniència amb els dos cappares: ells podrien fer i desfer com volguessin, sempre que li respectessin el protagonisme quan arribés el moment de penjar-se les medalles. En Manel no s’hi va oposar a aquesta pretensió del batlle, tal vegada especulant que ja trobarien, rai, la manera de passar-se l’acord pel forro, si se n’arribaven a sortir del marro.

            A la sala de plens, mentrestant, els concejals i mitja dotzena dels principals contribuents, prenien seient a mesura que entraven, més o menys en cercle com a la primera reunió. Malgrat que la presidència formal pertocava a en Sebastià, era evident que tothom estava més pendent d’en Manel que, precisament, va ser qui va prendre la paraula, quan en Sebastià li ho va indicar, amb un moviment quasi imperceptible del mentó: - Segons que m’acaben d’avisar de ca la Berta, del cafè dels quatre cantons, des del mostrador estant ha vist passar el camió del Perís en direcció a Riusegon, carregat a vessar de xeixa.

- Això només significa que aquells ximplets en preparen alguna de sonada, doncs no crec que paguin un camió de petards sense solta ni volta. M’hi jugaria el coll, que se n’està covant una a la nostra salut – va ficar-hi cullerada, precisament, el gendre de la Berta, zelós del seu paper de vigia.

En Felip, l’amo de l’adrogueria i propietari, per part de la seva dona, d’algunes de les finques rústiques més adinerades del terme, va aprofitar l’ocasió per amorrar el batlle, a qui se la tenia jurada per suposats i misteriosos greuges que venien de lluny: - És que tu, Sebastià, i perdona que t’ho digui, no has sabut manegar-t’ho per escombrar cap a casa sense mirar prim, tal com vam quedar. A aquest món, qui no arrisca no pisca i, en aquest sentit, s’ha de reconèixer que el taral·lirot del teu col·lega se n’ha fet un tip de pagar fartaneres i xefles per tenir contents i guanyar-se els inversors, mentre que tu no sé a quin sant li posaves ciris.

En Felip continuà els retrets, sense fer cas de la cara d’emprenyat d’en Manel, ni de les protestes del batlle: – No s’explica de cap manera que després d’assegurar-nos una i altra vegada que no patíssim, que per aquest cantó ho tenies tot apamat, amanit i relligat, ara aquells cabrits de l’altre costat s’estiguin preparant per tirar tronadors a tremuja, sense que sigui la festa major ni tregui cap a res. Per tant, o us poseu les piles d’una vegada o d’aquest suposat negoci que ens havia de fer rics, no en recollirem ni les esclofolles.

- Jo no m’esveraria abans d’hora; més aviat diria que ens volen fer sortir de polleguera, i que tot plegat és una més de les fanfarronades d’en Quico – va aventurar en Sebastià, per treure ferro a la polèmica.

- No et pensis pas – va fer com si reflexionés en veu alta en Manel -, quan el mal parit d’en Quico afluixa la mosca i es fa portar una carretada de coets, és perquè en deu estar molt segur de tenir tots els trumfos a la mà. Quin un aquell, per cremar pólvora en va!

- Escolta Manel – va interrompre l’Eloi -, d’en Pasqual què se n’ha fet?

- De seguida ve – en Manel va aixecar-se de la cadira per estirar les cames, però es va quedar palplantat al bell mig de la rotllana i - abusant de la fascinació de la seva mirada que un dia algú, per fer-lo gabiejar, va definir de color d’esquena de llangardaix - va festejar els veïns amb qui tenia més complicitat: - Des de bon començament heu estat d’acord amb mi, que la millor estratègia era no perdre la iniciativa, anar sempre un pas per davant dels demès... Doncs ara ha arribat el moment de posar tota la carn a la graella, per no perdre pistonada. Tant aviat com arribi, en Pasqual us explicarà amb pèls i senyals el pla que se li ha acudit per sortir-nos-en d’aquest atzucac. Mentrestant, Pep, per què no obres d’una vegada els maleïts finestrons, abans no ens asfixiem?

            En Pep - agutzil, nunci i escarràs tot d’una peça - al sentir-se al·ludit va buscar amb la mirada l’aprovació del batlle, com feia sempre, abans de moure un dit. Però com que en Sebastià semblava massa encaboriat per adonar-se’n d’aquell gest de subordinació, va començar a obrir els finestrons de mala ganya, tot remugant: - No sé quin aire vols que circuli, si a fora no es mou ni una fulla!

Quan anava enllestint, va entrar en Pasqual amagant una disculpa pel retard, mostrant una mà dreta plena de papers. Es va deixar caure, literalment, a la cadira que li havien guardat al costat del batlle i, després d’un toc d’atenció d’en Manel, reclamant silenci, va començar a explicar-se: - Ens hauríem de moure de pressa, ja que desconeixem de quines martingales s’han aprofitat aquells sòmines de l’altre costat per enllepolir aquesta gent que vol deixar pela llarga aquí; però, hem de ser més vius que ells i anar directament al grà. Passejar-los només per restaurants o sales de festes resulta molt carregós i no ens ha ajudat gaire, a hores d’ara... Penso que ens convé guanyar-nos-els amb més picardia. Per net i endreçat que tinguem el poble quan hi treuen el nas, o per molt que ens fem els simpàtics i repetim que estem disposats a deixar-nos donar pel sac sense protestar, no n’hi haurà prou per decantar la balança. Hem de ser més imaginatius i trobar un valor afegit a la nostra oferta, tal com em feia veure ahir el meu hereu, el que se les campa per Estats Units com si fos per la nostra era... Diu que aquestes empreses modernes, sobretot les americanes, quan es volen plantar a l’estranger valoren més que res els equipaments per fer sentir els seus empleats com a casa, quan pleguen de la feina. I si els hi prometeu que disposaran d’un camp de golf amb totes les comoditats? - m’ha engaltat tot d’una en Martí. Ell opina que ens els posaríem a la butxaca amb un detallet així. D’aigua en tenim de sobres i només caldria un petit esforç: posant-hi el terreny.   

- Aquesta sí que és una bona bajanada – protestà en Felip, que s’havia anat encenent a mesura que se l’escoltava -, digues al teu fill que ja n’estem tips de fer el tòtila.

- Si comencem a posar pals a la roda, val més que ho deixem córrer – va interrompre’l enèrgicament en Manel, sense pensar-s’ho dues vegades, per a tallar les protestes de bon començament..

            El senyor Ferran, que no havia deixat de vantar-se tota l’estona amb un diari, i que no parava de remoure’s contínuament a la cadira, degut a la seva generosa carnadura, va aixecar el braç reclamant la paraula: - Només ens faltaria abaixar-nos els pantalons! Això que proposeu ara és una bestiesa com una casa de pagès, que solament ens portarà a un carreró sense sortida: gastarem el que no tenim, i ens quedarà un empantano per sempre. Jo penso que ja ens vam arrossegar prou oferint, a benefici d’inventari, els terrenys per a la refotuda fàbrica.

            Un murmuri va acompanyar la intervenció de l’amo de l’única fonda de Riuprimer. No era la primera vegada que la seva veu s’alçava, expressament, per trencar les oracions de la concurrència; això de portar la contraria, era el seu entreteniment predilecte.

En Sebastià va considerar que tenia l’obligació d’imposar, llavors o mai, la seva autoritat, i li va parar els peus amb sornegueria: - No em negaràs que tu en fores un dels més beneficiats si, al final veiéssim aquesta maleïda fàbrica i el poble tingués més vida. Aleshores ja no et faria cap mandra ampliar el teu xeringuito sense rondinar, de manera que ja pots estalviar-te d’etzibar tantes guitzes, quan es tracta de gratar-te la butxaca.

- Apa, a prendre pel cul! – el senyor Ferran no podia amagar la tírria que li tenia al batlle i a tota la seva camarilla, no reprimint-se ni un pèl a l’hora d’escollir vocabulari -. Esteu encegats, per pura enveja de pati d’escola. Ni negocis ni punyetes! Ningú s’hi posarà les botes amb aquesta entelèquia de can recony. El que passa és que a tu i als quatre que has entabanat, se us inflen els dallonses només de pensar que els de Riusegon us facin la patota. Però, fora de fer-te passar el punt d’orgull, ja m’explicaràs què coi en traurem de profit per tirar a l’olla.

            En Manel no havia badat boca mentre la polèmica s’anava enfilant de to, però la cigarreta que li penjava dels llavis estava tan mossegada, que la va escopir quasi desfeta, xopa de saliva. Al adonar-se de la marranada que acabava de cometre, va recollir la burilla de terra, tot dissimulant.

Com a responsable de la parida, tot i les desavinences puntuals amb el batlle per com s’ho havia manegat fins aleshores, en Manel no podia pas estar d’acord amb l’esbroncada del senyor Ferran, que anava tan fort perquè li guardaven les espatlles des de la prepotent Cambra de Propietaris de Riuprimer, que amb la instal·lació d’una fàbrica i l’arribada de mà d’obra forastera, veia perillar la seva influencia tradicional en aquella bassa d’oli. Però tampoc no podia desentendre’s de l’efecte fastigós d’unes crítiques tan severes, venint de qui venien.

Feia quasi quatre mesos que havien començat a fer l’aleta a uns inversors, dels que en sabien poca cosa, llevat que tenien pela llarga. No obstant això, era cert que al poble no li feia cap falta una fàbrica, ja que gràcies a la bona marxa de les vinyes i de les granges de conills, que alguns pagesos havien engegat feia poc com a complement de llurs explotacions, tothom s’hi guanyava la vida i els jornalers tenien feina assegurada a les cooperatives per anys i panys, si no ho espatllava res.

Fou quan els de Riusegon s’hi van ficar pel mig del festeig, en pla d’esgarria cries, que les forces vives de Riuprimer – alguns botiguers, una dotzena de menestrals i, sobretot, els principals propietaris de terres – van embolicar els de l’ajuntament en una guerra absurda amb els de l’altra banda del riu, per ensibornar aquells inversors caiguts del cel. En la seva decisió, de ben segur, havia pesat més, com retreia el senyor Ferran, l’amor propi abonyegat que no pas la necessitat de rescabalar-se de cap perjudici real. En Manel, per dir-ho clar, era responsable, més que d’aconseguir que la fàbrica virtual anés a parar a Riuprimer, d’evitar que fessin senes els de Riusegon.

I, en funció d’aquest objectiu tan galdós com contradictori, tenia carta blanca del batlle per recórrer a qualsevol tripijoc, si calia. Per tant, no podia permetre que el senyor Ferran, ni cap altre de la seva corda, els hi aixafés la guitarra. Es va posar dempeus, assegurant que discutint per discutir no arribarien enlloc, i que el senyor Ferran valia més que es mossegués la llengua, ja que tothom sabia quins interessos se li cremaven a Riusegon, si la fàbrica se l’acabava emportant Riuprimer: vaja, que feia trampa, jugant a dues bandes.

L’hostaler es va posar vermell com un pigot, i les venes del coll se l’inflaren a punt de rebentar de fúria; era tanta la seva indignació que les paraules se li engargamellaren a la gola i no les pogué escopir, accident que va evitar una bona escandalera.

Aprofitant l’ennuegament del seu veí de cadira, el metge del poble va prendre la paraula per intentar posar-hi pau. Solia parlar en un to de veu tan baix que, malgrat només fos per no perdre’s res del què deia, sempre aconseguia que quan badava boca es fes el silenci al seu voltant. El doctor Ramon Fina era un home desnerit, amb la fesomia amagada darrera d’una poblada i ruda barba. No obstant aquesta aparença desguitarrada, era un home força respectat perquè tenia fama de no parlar mai a la babalà, i sempre que intervenia en una conversa li donava a la polèmica, fins i tot sense pretendre-ho, el cop de gràcia adequat i precís.

No dirigint-se a ningú en concret, i fent com aquell que s’ho mira tot plegat des de lluny, va dir: - Em fa l’efecte que ja n’esteu una mica tips d’aquesta comèdia, encara que no goseu reconèixer-ho, per a no baixar del burro. Però les coses són com són, i el que ha dit el senyor Ferran resumeix allò que tothom pensa, més o menys. Aquest assumpte se us ha escapat de les mans, i si us veiéssiu per un forat mentre el defenseu, us adonaríeu que esteu a punt de fer el ridícul.

 En Manel, tot i el respecte que li tenia, el va tallar en sec, perquè veia a venir que les seves assenyades reflexions esverarien el galliner una mica més: - Mireu, doctor, de franc ningú dóna res. Vós ho sabeu millor que jo, què us he d’explicar ara!

- Jo el que veig és que aquí tothom es fa el llest, quan li ha vist el cul a la gallina – en Sebastià no va quedar-se enrere, a l’hora de fer palesa la seva decepció, a mesura que anava escoltant el parer dels uns i dels altres -; quan varem començar-ne a parlar tothom trobava que això de la fabricota seria un gran què, i que no ens podíem permetre deixar perdre l’oportunitat. Què ha canviat? Res! I que consti que durant aquests mesos us hem emprenyat ben poc, però ara que s’ha de rematar la jugada, sortiu amb ciris trencats.

            En Pasqual va aixecar-se de la cadira empipat, fent el gest d’anar-se’n: - Mireu, per mi ja està tot dit, si és que ni me’n foteu cas!

- No t’ho creguis pas – va aturar-lo el senyor Ferran, tibant-li la camisa -, ja que ens heu fet venir, ara no se’ns podeu treure de sobre perquè no us agrada la sonada que escolteu. Ja n’estic fart de veure que en tots aquests mesos no heu fet altra cosa que empenyorar el poble com bojos, prometent fins i tot allò que ningú us demanava, per caure simpàtics a una colla de farsants, que només saben arrufar el nas i mantenir la boca closa, si no és per endrapar com lladres. Ja n’hi ha prou d’aquest pal! Un camp de golf diu el teu bordegàs que els hi hem de fer? Sí home, ara li fan el mànec! Que no saps quan costaria de mantenir-lo? I si encara servís d’alguna cosa, rai! En fi, mireu on estem, després de quatre mesos de marejar la perdiu...

- Això ho dius perquè et convindria més que la fàbrica anés a parar a Riusegon, ja que el terreny que li tenen reservat és de la teva parenta; un terreny pel qual no li’n donaven ni quatre xavos i ara us en voleu fer la barba d’or. O et penses que em mamo el dit? – en Manel va quedar descansat després que, finalment, havia  pogut fotre-li pels morros al prepotent del poble, allò que feia dies portava al pap.

- Ets un mal parit que no saps de què parles – el contradigué un senyor Ferran, a un pas de la congestió.

- Prou! – en Sebastià s’aixecà de la cadira enfurismat-, ja n’hi ha prou de barallar-nos com criatures. Si ens hi hem de fer tanta mala sang, val més tancar la paradeta.

- Perquè no fem mitja part, i ens prenem uns dies de coll per pair tot el que s’ha dit? Ara, a cop calent, no afegirem més que disbarats – proposà el metge.

- Potser serà el millor – en Sebastià s’hi apuntà de seguida a la proposta en Sebastià, donant la reunió per acabada -, vinga, penseu-vos-ho i demà passat en tornem a parlar! 

2

            La rivalitat envers els de Riuprimer venia de lluny a Riusegon. Quasi des que a algun capsigrany toca-sons se li va acudir de batejar amb tanta poca vista els dos principals nuclis habitats de la comarca dels dos rius. Estava cantat, que amb una carta de presentació tan desafortunada, un dia o un altre els “segons” es rebel·larien contra la seva condició d’inferioritat ordinal, respecte dels “primers”.

Des de Riusegon, sempre que s’havia intentat renegar del seu llinatge era en debades perquè s’havien topat amb la negativa estúpida o arrogant d’algun dispers funcionari curt de gambals, de la capital. De manera que arrossegaven, com un pecat original, aquell greuge administratiu que venia de temps reculats. I des de la legitimitat dels ressentits per un menyspreu històric, potser més semàntic que no pas real, es feien les víctimes contínuament, no desaprofitant cap escletxa per fer, en tots els sentits, la més ferotge i escandalosa competència a Riuprimer.

Aquesta dèria, en teoria, només pretenia refermar l’autoestima, però en realitat provocava la reproducció quasi mimètica de qualsevol iniciativa, activitat o celebració engegada a Riuprimer, sempre intentant superar descaradament el llistó assolit en qualsevol matèria pels de l’altra riba. Amb un exemple de mostra n’hi haurà prou per entendre el que intento explicar: la festa major a Riusegon durava sempre un dia més que la de Riuprimer. Mireu si n’era de ridícula aquella rivalitat!

            El senyor Francisco – en Quico, com li deien a Riuprimer per a desdenyar-lo - era el batlle de Riusegon i, també, l’hereu d’una nissaga d’apotecaris que, com aquell qui diu, sempre havien administrat la principal farmàcia de la vila i, a més a més, potser una de les persones més fanàtiques en la llarga cursa de despropòsits empescats per a xafar la guitarra als seus veïns.

D’aquí ve que quan va arribar-li el rumor que uns inversors anaven al darrera d’uns terrenys d’aquells verals, per a portar-hi una fàbrica espatarrant, sense preguntar ni què fabricaria, va afanyar-se a prémer totes les alarmes. Només faltaria que fos veritat, es va dir!

            La primera decisió que va prendre fou convocar els presidents de les dues cooperatives – que pràcticament arreplegaven tots els pagesos i donaven feina, de pico de picada, a bona part dels tallers auxiliars i vida al comerç –, i a la seva mà dreta, el concejal Fermin, fill d’un guàrdia civil d’Osca, que havia sabut trepar socialment, fins a ser fitxat com a soci de la gestoria de més renom a tota la comarca.

Quan el senyor Francisco va expressar les seves ànsies, precisament fou en Fermin qui va reaccionar amb el pragmatisme quadriculat que el caracteritzava: - Abans de posar el crit al cel, hem de saber què hi ha de cert en aquesta brama. I per saber-ho, no tenim altra remei que anar a beure de la font. Si no vaig errat d’osques, hi ha uns americans que remenen la cua per aquí; si és així, deuen ésser els mateixos de qui parleu, doncs no crec que tinguem tanta requesta. Miraré de fer córrer la veu per treure’n l’entrellat.

            En efecte, des que va posar fil a l’agulla trigà poc a obtenir resultats: aquella mateixa tarda va confirmar al batlle que uns ianquis papallonejaven per Riuprimer, i confirmant la reputació d’eficient i d’expeditiu, per l’endemà mateix ja tenia aparaulat un dinar de treball amb aquella misteriosa gent.

            La trobada, molt cordial, entre els representants de l’ajuntament de Riusegon i els presumptes inversors ianquis es va celebrar en un discret reservat de can Poc Oli: sense discussió, els millors fogons de la comarca dels dos rius. Una vegada assabentats del seu interès per invertir al poble del costat, el senyor Francisco es va posar com una moto i, sense rumiar-s’hi gens, va deixar-los-hi entendre que a Riusegon els farien millors tractes. En Fermin va permetre’s d’afegir-hi la guinda al pastís que volia vendre, amb cara de murri: - I amb una bona propinota, si cal.

 Els representants de les cooperatives - que els acompanyaven perquè, a fi de comptes, pagaven la factura del tec - van procurar que no se’ls hi notés massa que això de fer el gitano tan descaradament, els feia sentir com peixos en un rostoll. Però, quan varen quedar-se a soles amb en Fermin i li varen demanar explicacions, aquest els va convèncer que els bons negocis es tancaven sempre d’aquella manera: - Untant les frontisses quan convé, portes que semblaven tancades i barrades, s’obren de bat a bat.

            El senyor Francisco no en tenia cap dubte, ni de l’experiència ni de la traça d’en Fermin, en aquells afers ja que moltes vegades els bons consells i els contactes del gestor li havien servit per desencallar atzucacs personals, que semblaven condemnats a acabar en tragèdia. Per aquesta raó se’l va emportar a l’Ajuntament, convertint-lo en la seva mà dreta; la qual cosa volia dir, que feia i desfeia com li rotava.

            A còpia d’anar passant els dies sense que els ianquis acabessin de definir-se, tant l’un com l’altre varen sospitar que es farien més savis que rics entretenint i convidant a mansalva aquells barruts. De fet, no varen engegar-los a dida perquè els de les cooperatives, al final, s’havien fet massa il·lusions, i ja tenien a punt unes quantes quarteres d’erma, especulant treure’s el ventre de penes, gràcies a aquell inesperat negoci plogut del cel. Per altra banda, estaven al corrent que a Riuprimer també movien els fils a la desesperada, per assegurar-se de fer caure el peix al seu cove.

Però, finalment, el senyor Francisco va arribar a la conclusió que aquells petimetres li estaven prenen el pèl, i després de donar-hi mil i una voltes, va assumir que a cap de les dues bandes del riu en veurien una engruna d’aquell quimèric projecte. I que potser, fins i tot, eren víctimes d’una engalipada colossal.

A partir d’aquell moment, des de Riusegon van tractar els presumptes inversors a baqueta, sense contemplacions, com si almenys d’aquesta manera poguessin rescabalar-se dels tips de fer el tòtil, que els hi havia costat festejar-los. Mentrestant, rancorós de mena amb els seus rivals, deixava que es filtressin notícies enverinades en direcció a Riuprimer.

- No t’arronsis donant-los corda, quan més s’hi enredin, la trompada que es fotran serà més forta – l’animava en Fermin, que ja n’estava més que convençut que els inversors tenien molta terra a l’Havana -, jo, fins i tot, hi afegiria més llenya encarregant un castell de focs artificials, i passejant-los-hi el camió dels coets per davant del nas, perquè els hi faci ballar el paraigua una bona estona i s’hi trenquin les banyes, rumiant com ens poden passar la mà per la cara, parint alguna bestiesa de les seves.

3

            Eren una mica més de les cinc de la tarda quan la casa de la Vila de Riuprimer va buidar-se, un cop ajornada la reunió. En Manel, va sortir l’últim, amb cara de pomes agres per com s’estava desinflant la bombolla, després d’haver-se’n fet tantes pagues. Era cert que els inversors només s’havien deixat estimar sense comprometre’s absolutament a res; però, que a Riusegon estiguessin per xerinola, només podia significar una cosa, en la seva opinió: que havien aconseguit - no se’n sabia avenir de quina manera – lligar la partida.

Si així fos, va pensar, ja podia anar-se comprant taps per a les orelles; de ben segur, tothom li’n faria pagar a ell els plats trencats. Mentre caminava, capficat amb aquestes cabòries, quasi va anar de trompis amb en Benet, el carter, que muntat en el seu ferreny tricicle, esbufegava després d’haver superat puigmercadal.

Al encreuar-se, el carter li va preguntar si sabia on parava el batlle.- Mira a la botiga, que si no hi ha arribat, no pot tardar.

- És que li porto una carta certificada, d’aquests a qui aneu tant al darrera.

            En Manel es va plantar en sec, com si li acabessin de clavar un mastegot al clatell, i un mal averany va pujar-li per l’espinada. Es va posar al pas del tricicle d’en Benet, desitjós de trobar de seguida en Sebastià. El batlle, efectivament, estava a la porta de la seva botiga, fent-la petar amb una parroquiana.

- Corre! – li va fer en Manel, acompanyant l’advertència amb un gest imperatiu -, llegeix la carta que et du en Benet.

            En Sebastià, parsimoniós, es posà les ulleres de veure-hi de prop, va esquinçar el sobre, i amb dos dits fent pinça va treure la carta, que era d’una sola fulla. Primer la va llegir només per a ell i al arribar més o menys a la meitat del contingut va escopir, més que no pas embarbussar, un renec que confirmava el pitjor pressentiment d’en Manel, que li arrencà el paper dels dits, posant-se a llegir-la en veu alta: - “... Li agraïm l’interès envers el nostre projecte. L’entusiasme tant de vostès, com el del seus veïns de Riusegon, ens mereix tot el respecte. Li demanem que ens dispensi per les molèsties, però la direcció de la nostra Companyia ha decidit que no és el moment apropiat per a una inversió d’aquesta importància...”      

En Sebastià, sense badar boca, va despenjar el telèfon i va marcar el número del batlle de Riusegon que, pel que li convenia, es veu que se sabia de memòria.

Quan aquest s’hi va posar, li va preguntar sense embuts: - Escolta Quico, que sóc jo... Sí, sí ja hem rebut la carta, per això et truco... Em vos explicar què dimonis en voleu fotre’n d’aquesta carretada de coets, que em diuen us heu fet pujar?

Després d’escoltar gairebé un minut les explicacions que li devia donar l’altre, de repent va engegar-lo, penjant l’aparell d’una revolada: - Ves-te’n a la merda!

            Els que en foren testimonis d’aquella escena s’esperaven per saber-ne l’entrellat, però no se’l veia al batlle passant ànsia per complaure’ls. Al contrari, en Sebastià va tibar dintre la botiga en Manel. Quan estigueren sols, el va sorprendre amb una irreprimible i sorollosa riallada. Allavonces, petant-se de riure, va exclamar: - Vols saber perquè tiraran aquest vespre un castell de focs artificials? Doncs per celebrar que nosaltres no hem aconseguit la puta fàbrica. No et refot, el molt cabró!