UN CADELL PER A L’ÀNEU
El dugueren a
casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita,
perquè a l’Àneu li cagués el tió. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte
que el metge no els assegurava que la nena arribés al proper Nadal.
Quant el pare va
empènyer aquella bola de cotó fluix a treure el caparró de la capsa, que havien
deixat damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava
el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom. Menys,
esclar, per el pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant
de por fins que l’Àneu se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs.
Per fi havia trobat un ésser més desvalgut que ella, que la féu sentir necessària
i li desvetllà un fort sentiment protector, quasi maternal.
A partir
d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i
tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda
portant-li, a contracor, la contraria. L’estira i arronsa va durar fins que,
consultat el metge, aquest es va decantar per la tolerància assegurant que,
parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va
batejar l’Àneu, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la
panxa del tió –, podia tenir efectes beneficiosos per a la malaltia.
L’Àneu patia
una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per
això, li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre renunciant
al que fes falta, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida,
fos el màxim de suportable.
Però,
vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el
cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia cops amagats,
reaccions una mica estrambòtiques. Per exemple, es feia el desentès quan algú
el cridava pel seu nom, llevat que no el tingués davant del nas.
El veterinari
els ho va aclarir, després d’una simple prova: en Xispa era sord.
El pare de
l’Àneu es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la
gossera. Son pare era un home arrauxat: -
El que vulgui fotre’m, encara ha de néixer - assegurava tant a la feina com
a casa, molt convençut de la seva murrieria i de tenir la mar de lletra menuda.
Davant aquella
inesperada sorpresa inesperada, tothom que estava al cas de l’alegria que el
tió li va donar a l’Àneu, es va disgustar molt perquè la pobra bèstia estigues tarada
i trobaren natural que la primera reacció dels pares fos retornar el quisso a
la botiga on els hi varen encolomar aquell saldo.
Sort en va
tenir el repudiat cadell que l’Àneu se l’arrapés al pit, amb tanta força que no
hi hagué manera que poguessin separar-lo dels seus braços. I fins i tot un
cadell tan dolç i indefens com aquell va
treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara
no li havien sortit, als que el pretenien separar-lo de la nena.
En vistes del
terrabastall tot plegat, el pare de
l’Àneu va claudicar, assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més
se’l podria a mirar, al cadell, com abans. Doncs era d’aquella mena de gent que
voldrien trobar-ho tot a la vida tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que
es perden l’afecte tendre, franc i pur que desprenen les criatures
escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada