Tenir la responsabilitat de dirigir un país enmig
d’una crisi que requereix no encantar-s’hi gaire i viure consumit i condicionat
pels resultats de les urnes, ha de ser molt fotut. S’ha de tenir un fetge molt
gros, francament, per paralitzar la presentació d’uns pressupostos generals,
per exemple - que demandaven amb urgència tant els socis europeus com les
comunitats autònomes - fins tenir els resultats de les passades eleccions
andaluses. Però, encara és més fastigós no haver aprés la lliçó després d’aquella
morrada electoral i, que ara es torni a especular amb els resultats a Euskadi o
Galícia, ajornant fins a finals d’octubre la decisió sobre el rescat que exigeixen,
mitjançant ultimàtum, els mercats de qui depenem per surar. I faltarà veure si
també per la mateixa regla de tres s’allargarà sine die la provisió del fons de
liquiditat, a les portes del qual ja fan cua quatre o cinc autonomies amb
l’aigua al coll.
Aquesta tàctica gallega de fer-se el sordmut, potser
li hagi servit a en Rajoy en altres episodis de la seva complicada vida
política, doncs des de la trista història del Prestige s’ha especialitzat en
minimitzar els problemes i mirar cap a una altra banda per guanyar temps. Però,
cada vegada té menys crèdit com a saltimbanqui i si no s’espavila, el que ens
espera no és una tardor calenta, sinó un hivern gèlid. Ningú li discuteix que
s’han de fer servir les tisores, però no per escurçar sempre la mateixa màniga
de la jupa. Ell s’empara darrera el mantra que “fa el que toca fer”, i es queda
tan fresc a recer d’una majoria absoluta basada en una enganyifa de l’alçada d’un
campanar. Com que allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, tard o d’hora
haurà de tallar les costures per on plora la criatura: començant per aprimar
dràsticament l’aparell inútil de l’Estat, carregar-se els organismes duplicats
o les empreses públiques eixorques i refugi de polítics sense menjadora, i acabant
perquè el finançament europeu dels bancs no serveixi per comprar deute i engreixar
escandalosament els seus fons de reserva, sinó per obrir l’aixeta del crèdit
que desvetlli el creixement. Ho fa tan espès el gallec, que Espanya s’està
quedant sense esperança, i no és un acudit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada